Detall del Naixement de Venus, 1482-84
Sandro Botticcelli
La gent s'exclama sovint de com passa el temps, sobretot quan algú compleix anys. El Renaixement francès relacionava el motiu clàssic del carpe diem amb el gaudi de l'amor. En un sonet del poeta Pierre Ronsard que parlava d'això, vaig llegir els següents versos que em van sorprendre:
El temps se’n va, el temps se’n va, Senyora.
Ai!, el temps no, nosaltres ens n’anem
i ens tindrà prest la terra engolidora.
I és així de senzill: no se'n va el temps, ens n'anem nosaltres... Tots ens n'anem una mica en complir un any més. El temps resta impassible regint el món.
Escric aquestes línies deixant una mica de banda la malenconia perquè vull parlar sobre el meu darrer aniversari. I ho vull fer amb alegria ja que fou especial.
El dia 14 de juny vaig despertar amb moltes ganes de viure plenament els meus 49 anys. Em va felicitar molta gent i vaig rebre aquestes felicitacions amb els braços oberts, sense mandra ni vergonya. Recordo que en altres èpoques, en un dia com aquest, anava a treballar furtivament, intentant de passar desapercebuda perquè ningú se n'assabentés. Només esperava la trucada de la família i el record d'aquelles amistats fidels a aquesta data que mai fallen.
Una bona amiga que m'estima molt, com si fos una fada, va anar propagant aquesta notícia a cau d'orella. No sé quanta gent em va abraçar i em va besar. Només sé que em va agradar ser la protagonista d'aquell dia. Si es mira bé, no és això el que els aniversaris han de representar per a qui els celebra?
Com sempre, vaig convidar a dinar el meu home i ma filla. Ramon, el nostre cuiner preferit, ens va fer una paelleta, que estava molt bona. I en lloc de pastís, les meues postres preferides: un gelat de vainilla. Mentre l'assaboríem, vaig dir al meu home que ja tenia 49 anys, en un afany de mostrar-li que ja en tenia molts. Llavors, em va respondre amb unes paraules que em van emocionar: "A mi, cada dia m'agrades més." Vaig pensar, una mica sorpresa, que vivíem contracorrent perquè normalment, amb el pas dels temps, la majoria de les parelles s'agraden menys...
En acabar de dinar, retornant al treball, mentre conduïa, la ràdio em va regalar una bona cançó: So in love, de Cole Porter, cantada per Caetano Veloso per a una dona que en aquell instant se sentia més romàntica que mai. La pluja queia sobre el vidre. Em sentia còmoda. La solitud d'aquell moment màgic no em molestava. Hagués conduït durant moltes hores sense rumb...
El meu dia s'estava acabant. Tanmateix, amb el sopar va arribar-me inesperadament un dels millors regals que m'han fet mai: tres entrades per anar a veure i sentir Ismael Serrano, que presentava un treball reflexiu, que pretenia ser una mirada al futur: Acuérdate de vivir, del qual transcric les paraules d'una cançó que el mateix autor escollí per presentar-se al seu públic:
"Aunque la ciudad a veces parezca Ford Apache a punto de claudicar, aunque a veces tu pena exhale un perfume muy dulce y se apagen los cuerpos, acuérdate de vivir. En este mundo de emergencias rutinarias es indispensable recordarlo. A pesar de que el reloj consuma nuestras horas y el tedio congele nuestros sueños. O por eso. Memento vivere."
Acuérdate de vivir. Quantes vegades ens n'oblidem! Sobretot quan les circumstàncies són dures. Aleshores, costa de viure. Costa d'agafar distància per continuar en la vida i deixar que la solució arribi quan hagi d'arribar. Perquè, si no es fa així, no es malmeten moltes relacions? No es malmet un mateix?...
He de dir que aquest regal em va fer plorar... Al cap de dos setmanes, al Teatre Metropol, assistíem al concert d'aquest contador d'històries quotidianes. Va cantar sobre moltes vides diferents, des d'un escenari que volia representar el saló d'un pis d'un bloc, les vivendes del qual acollien solitaris de totes les edats, amb històries diverses, una mica crues. A la fi, la vareta màgica del cantautor va aconseguir que aquestes vides confluïssin en un final feliç.
Nosaltres vam marxar cap a casa pensant que sobretot, passés el que passés, no ens havíem d'oblidar de viure...
