Sumpta's bloc

Nadal 2010

2010-12-24T16:32:00.007+01:00

Children sleighing, 1922

Franz von Struck

No podia faltar a la meva cita nadalenca amb el meu bloc. Si fes això, sentiria com si traís una part molt íntima de mi mateixa. Als peus de l'arbre de Nadal, guarnit amb rens de roba brodats amb flors roges, deixo de regal dos cançons... Són dos cançons que quan escolto sempre m'emocionen. Una és la nadala que més estimo, interpretada per una de les meues cantants preferides: Melody Gardot. L'altra, és una cançó d'amor per enamorar-se o per enamorar-se més si ja s'està enamorat. Qui no ha preguntat alguna vegada aquestes paraules a la persona estmada: " per què m'estimes?" la resposta de Nat King Cole és molt senzilla i alhora ben preciosa: " Per raons sentimentals..." Amb una resposta així, digueu-me, qui no queda totalment desarmat o desarmada? Encara que sembli ridícul, penso que és per a enamorar-te més bojament i per llançar-te als braços de l'altra persona amb llàgrimes als ulls...

Les deixo aquí per a qui les vulgui i les vull compartir amb qui estimo de debò... No vull oblidar la meva amiga blocaire Charo i a qui em llegeix sempre, de tant en tant o per casualitat.

Us convido a sentir i a somiar. Al cap i a la fi, somniar de tant en tant no costa diners i no fa mal..
Un munt de besets i de bons desitjos per a aquest Nadal

I love you for sentimental reasons

I hope you do believe me

I'll give you my heart

Have yourself a merry little christmas
I love you for sentimental reasons

Memento vivere

2010-08-11T22:10:00.007+02:00

Detall del Naixement de Venus, 1482-84

Sandro Botticcelli

La gent s'exclama sovint de com passa el temps, sobretot quan algú compleix anys. El Renaixement francès relacionava el motiu clàssic del carpe diem amb el gaudi de l'amor. En un sonet del poeta Pierre Ronsard que parlava d'això, vaig llegir els següents versos que em van sorprendre:

El temps se’n va, el temps se’n va, Senyora.

Ai!, el temps no, nosaltres ens n’anem
i ens tindrà prest la terra engolidora.

I és així de senzill: no se'n va el temps, ens n'anem nosaltres... Tots ens n'anem una mica en complir un any més. El temps resta impassible regint el món.

Escric aquestes línies deixant una mica de banda la malenconia perquè vull parlar sobre el meu darrer aniversari. I ho vull fer amb alegria ja que fou especial.

El dia 14 de juny vaig despertar amb moltes ganes de viure plenament els meus 49 anys. Em va felicitar molta gent i vaig rebre aquestes felicitacions amb els braços oberts, sense mandra ni vergonya. Recordo que en altres èpoques, en un dia com aquest, anava a treballar furtivament, intentant de passar desapercebuda perquè ningú se n'assabentés. Només esperava la trucada de la família i el record d'aquelles amistats fidels a aquesta data que mai fallen.

Una bona amiga que m'estima molt, com si fos una fada, va anar propagant aquesta notícia a cau d'orella. No sé quanta gent em va abraçar i em va besar. Només sé que em va agradar ser la protagonista d'aquell dia. Si es mira bé, no és això el que els aniversaris han de representar per a qui els celebra?

Com sempre, vaig convidar a dinar el meu home i ma filla. Ramon, el nostre cuiner preferit, ens va fer una paelleta, que estava molt bona. I en lloc de pastís, les meues postres preferides: un gelat de vainilla. Mentre l'assaboríem, vaig dir al meu home que ja tenia 49 anys, en un afany de mostrar-li que ja en tenia molts. Llavors, em va respondre amb unes paraules que em van emocionar: "A mi, cada dia m'agrades més." Vaig pensar, una mica sorpresa, que vivíem contracorrent perquè normalment, amb el pas dels temps, la majoria de les parelles s'agraden menys...

En acabar de dinar, retornant al treball, mentre conduïa, la ràdio em va regalar una bona cançó: So in love, de Cole Porter, cantada per Caetano Veloso per a una dona que en aquell instant se sentia més romàntica que mai. La pluja queia sobre el vidre. Em sentia còmoda. La solitud d'aquell moment màgic no em molestava. Hagués conduït durant moltes hores sense rumb...

El meu dia s'estava acabant. Tanmateix, amb el sopar va arribar-me inesperadament un dels millors regals que m'han fet mai: tres entrades per anar a veure i sentir Ismael Serrano, que presentava un treball reflexiu, que pretenia ser una mirada al futur: Acuérdate de vivir, del qual transcric les paraules d'una cançó que el mateix autor escollí per presentar-se al seu públic:

"Aunque la ciudad a veces parezca Ford Apache a punto de claudicar, aunque a veces tu pena exhale un perfume muy dulce y se apagen los cuerpos, acuérdate de vivir. En este mundo de emergencias rutinarias es indispensable recordarlo. A pesar de que el reloj consuma nuestras horas y el tedio congele nuestros sueños. O por eso. Memento vivere."

Acuérdate de vivir. Quantes vegades ens n'oblidem! Sobretot quan les circumstàncies són dures. Aleshores, costa de viure. Costa d'agafar distància per continuar en la vida i deixar que la solució arribi quan hagi d'arribar. Perquè, si no es fa així, no es malmeten moltes relacions? No es malmet un mateix?...

He de dir que aquest regal em va fer plorar... Al cap de dos setmanes, al Teatre Metropol, assistíem al concert d'aquest contador d'històries quotidianes. Va cantar sobre moltes vides diferents, des d'un escenari que volia representar el saló d'un pis d'un bloc, les vivendes del qual acollien solitaris de totes les edats, amb històries diverses, una mica crues. A la fi, la vareta màgica del cantautor va aconseguir que aquestes vides confluïssin en un final feliç.

Nosaltres vam marxar cap a casa pensant que sobretot, passés el que passés, no ens havíem d'oblidar de viure...

Retornar

2010-08-08T16:51:00.004+02:00

Sweet Summer, 1912

John William Waterhouse

Sis mesos sense escriure en aquest diari de la vida. Massa temps. No és que me n'hagi oblidat. Ni molt menys. Els retalls del que sento i del que visc m'acompanyen sempre. Els escric mentalment, sense trobar un raconet en el temps per transcriure'ls en el paper virtual. De vegades, durant aquest temps de distància, he tingut alguna mena de remordiment per no teclejar paraules. Sóc una dona responsable i disciplinada que vol tenir-ho tot al dia. Tanmateix, he de dir a favor meu que no ha estat pas per peresa. Tothom sap que en algunes èpoques ens sentim desbordats, sigui pel que sigui. Aleshores, és bo d'aquietar-se i esperar amb calma el moment oportú per reprendre allò que s'ha deixat enrera momentàniament.I avui,segon diumenge d'estiu, ha arribat l'hora de retornar per contar allò que he anat deixant en el tinter...

Aquest estiu m'està sent un dels més dolços. El començament de les vacances ha estat diferent als altres. Abans, al principi del juliol em trobava molt malament. Tenia molt de mal de cap. Estava força cansada. Llavors, sempre pensava que em sortia tot el cansament en parar de treballar. Sabia que el cos i la ment s’havien d’adaptar als dies més descansats. Sabia que havia de deixar passar el temps entre el dolor i el malhumor, perquè no sempre seria així. De sobte, arribaria el dia en què m’hauria acostumat ja a la bona vida i podria gaudir de les vacances.

Hi ha un moment en la vida en el qual tot no passa com sempre. No sabem quan arriba aquest instant, però de vegades s’esdevé. I a mi m’ha arribat després de molts anys, perquè des que vaig deixar enrera la porta de l’institut, el darrer dia de juny, l’energia m’ha acompanyat. He desitjat amb moltes ganes fruir de l’estiu com a recompensa als mesos passats de preocupació per ma filla i de molt de treball. Fins i tot, he de dir que he desitjat viatjar, quan és una aventura que no em fa gaire gràcia.

Com ja he dit en començar, he estat sis mesos sense escriure en aquest quadern de bitàcora. I no pas per falta de ganes, sinó més aviat per falta de temps i de forces. Un cop més, he hagut d’esperar que arribés el moment idoni. Reconec que m’he emmandrit amb les vacances. La son m’ha guanyat. M’he deixat vèncer sense resistència per les migdiades llargues al sofà, tapada per la calor. Unes migdiades d’hores, no pas d’uns minuts. M’he permès de regalar-me aquestes dormides per compensar les que he hagut de trencar durant el curs per posar-me a treballar o a ajudar ma filla a estudiar . Després, en despertar, m’hi hagués pogut posar, però... No cal buscar-hi més raons. Deixem fluir els esdeveniments...
A partir d'ara, el present es barrejarà amb el passat, perquè desitjo narrar alguns episodis d'aquesta vida meua tan senzilla, però plena d'emocions, tal com ho són tantes vides.
Gràcies als qui m'heu enyorat...

Els efectes de l'amor

2010-02-28T12:10:00.006+01:00

La cançó de la donzella, 1910

Emma Florence Harrison

Aquests dies, els meus alumnes es pregunten si l'amor a primera vista pot anar més enllà.

Malgrat duri o no, és innegable que l'enamorament entra pels ulls. Aquesta manera d'enamorar-se té una gran tradició literària. Es diu que uns esperits passen de la vista de l'estimada o de l'estimat a l'enamorat o a l'enamorada, i li FEREIXEN, el cor...

Pensant en això, els he mostrat un poema composat per Safo, la poetessa de l'amor en tots els seus vessants: la passió eròtica, la gelosia, el desengany, l'abandonament o el comiat.

En aquesta composició, el tema del nuvi situat enfront de la núvia es desenvolupa amb una impressionant descripció dels efectes de l'amor en una de les poesies més conegudes i elogiades de Safo.

Aquests són els efectes de l'amor. Els seus fruits poden ser diversos...

Els efectes de l'amor

És un déu,

l'home que s'asseu davant meu,

i tant de prop m'escolta embadalit

parlar-li de dolcesa

i riure'm amb amor.

Això, no menteixo, no, em colpeix el cor,

perquè quan el miro un sol instant,

ja no puc articular ni una paraula;

se'm gela la llengua,

i un subtil foc no triga a recórrer-me la pell;

els ulls no veuen res;

l'oïda em brunzeix,

i una suor freda em cobreix;

una tremolor em sacseja tot el cos;

estic més pàl·lida que l'herba,

i sento que em falta poc

per quedar-me morta.

El déu dels enamorats

2010-02-14T14:43:00.003+01:00

Apollo and Daphne, 1908

John William Waterhouse

La passió d'Apol·lo és fruit d'una venjança de Cupido, el déu dels enamorats, perquè Apol·lo l'havia menystingut en recriminar-li que un nen juganer com ell no havia de tenir armes d'homes. Cupido, dolgut per la insolència d'Apol·lo, va treure, del seu buirac carregat de sagetes, dues fletxes amb efectes ben diversos; l'una feia fugir l'amor, l'altra el produïa. La que produïa l'amor era d'or i tenia la punta afilada i lluent; la que el feia fugir era roma i tenia plom sota la canya. Aquesta última va clavar-la el déu a la nimfa Dafne; amb l'altra va ferir Apol·lo. Ell en quedà enamorat i ella en fugia.

Apol·lo l'estima; ha vist Dafne i desitja unir-se a ella. Espera aconseguir allò que desitja i els seus propis oracles l'enganyen. Com es cremen les palles lleugeres un cop llevades les espiges, així el déu es consumeix en flames, així es crema fins al fons del seu cor, i nodreix amb esperances un amor estèril: mira els cabells d'ella que cauen en desordre pel seu coll i es demana :"Com serien si els pentinés?". Veu els seus ulls que brillen com estrelles, veu els seus llavis i no té prou d'haver-los vist; lloa els dits, les mans, els canells i els braços nus fins més amunt del colze. Les parts que no veu les imagina millors encara. Ella, però, fuig més veloç que la brisa lleugera i no es detura en sentir les paraules d'Apol·lo que la criden.

Dafne, emporuguida pel seu perseguidor, demana ajuda a son pare, que la converteix en llorer.

Apol·lo, tanmateix, continua estimant-la; posa la mà dreta al tronc i sent com batega encara el seu cor sota la nova escorça; estreny amb els braços les branques com si fossin membres i omple la fusta de besos.

Ovidi, Metamorfosis

Nit de Reis

2010-01-06T18:21:00.005+01:00

Rapunzel, 1914

Emma Florence Harrison

La nit de Cap d'Any és per a mi una nit trista. Mentre toquen les dotze campanades i m'estic menjant els grans de raïm, recordo apressadament els tres-cents seixanta-cinc dies de l'any que s'acaba i sento malenconia, com si no volgués que l'any s'acabés. En brindar per la vinguda del nou any, si estic amb gent, faig el que puc per no deixar anar les llàgrimes, però si estic sola, ploro, perquè m'emociono sense saber-ne ben bé la causa. És el mateix que sento en acomiadar-me d'algú que estimo molt. Potser és això: l'any que se'n va ha pogut estar bo o dolent. Tanmateix, ha conviscut amb mi, ha format part dels meus dies, com un bon amic.

Realment, no és una de les meues nits preferides. Quan era més jove i sortia amb els amics i les amiges a la discoteca, recordo que no m'hi sentia a gust, perquè tots els llocs estaven plens a vessar. S'hi creava un ambient que m'aclaparava. M'estimava més les nits de qualsevol dissabte, on no hi havia excessos i tot era més normal.

Se sol esperar molt de la primera matinada de l'any i penso que moltes persones hi surten per sortir, perquè és com un pecat, o propi d'un ser estrany, el fet de quedar-se a casa, de no fer un sopar especial i fins i tot d'anar-te'n a dormir abans de les dotze sense haver pres el raïm o no haver brindat per la salut i la felicitat dels dies venidors.

En canvi, la Nit de Reis, per a mi és més peculiar, fins i tot més màgica, i no pas perquè esperi la vinguda dels Reis Mags. És la darrera nit de Nadal, de celebració. Després d'aquesta nit, tots ens acomiadem i marxem cap a casa pensant que ja s'han acabat les vacances, que prompte tornaran els dies de sempre.

Quan sortia, m'ho passava molt bé. Tothom estava disposat a gaudir totalment d'aquelles hores. Ballàvem i ballàvem sense parar, sense voler que aquell encís es trenqués.

Les darreres nits de Reis, en ser més grans, alguns casats i amb fills, les hem passat amb la colla a casa de Begonya i Xavi. Amb l'excusa de menjar-nos l'embotit dels lots que els han regalat, muntem un sopar deliciós. Tothom acudim a la trobada amb bona disposició, amb ganes de xalar. I ens divertim molt. El vi i el cava milloren l'ànim i riem amb les sortides picaroes d'uns i dels altres, mentre els fills i les filles ens observem des de la distància, sense deixar d'estar a l'aguait.

És una nit que jo no voldria que s'acabés mai, però s'acaba, com tot en aquesta vida. Marxem cap a casa contents, melangiosos per l'adéu, sabent que en un any, si Déu vol, tornarem a quedar, a casa Begonya i Xavi, per compartir una bona vetllada, la de la Nit de Reis.

Retorn

2009-12-24T15:44:00.004+01:00

Heart of Snow

Edward Robert Hugghes

Santa Klaus està arribant a la ciutat i jo, després d'un viatge de quatre mesos, també arribo a aquesta casa on un dia vaig decidir que desaria els records, els sentiments i les emocions.

Pensava que el viatge seria curt, d'un cap de setmana. Tanmateix, ha durat més del que jo volia. Segurament, massa.

I en tot aquest temps he viscut moments que m'han fet sentir i afirmar...

que la meua religió és el ioga perquè em fa sentir la pau que m'equilibra i m'ajuda a viure.
que ma filla pateix i que jo no puc patir en lloc d'ella, sinó amb ella. Som dos corets lluitant amb fermesa contra l'adversitat.
que la vida et posa obstacles que cal salvar per ser més fort.
que hem nascut bàsicament per patir, tot i els moments bons, que també n'hi ha.
que una abraçada és capaç de ressuscitar una ànima que ha caigut als peus.
que tinc por que un dia la infermetat o la mort em trenqui l'esperit.
que tinc una filla admirable. Déu meu, gràcies un cop més per haver-me-la donat.
que tinc un gos que m'encanta.
que em faig gran i que cada cop em sento més decebuda per com va el món.
que els meus alumnes m'estimen i em respecten. Jo els adoro...
que estimo la meua família, amb les seues virtuts i defectes.
que tinc unes germanes que no canviaria per res.
que tinc una bona amiga virtual: Charo.
que cada cop més m'agrada la solitud i el silenci.
que a casa estic molt bé.
que el meu home em necessita en el seu futur incert.
que hi ha coses que no les faig perquè no les vull fer.
que la bellesa alimenta l'esperit.
que encara que plorant, cal tirar endavant.

Ara me n'he d'anar. Fa una tarda preciosa. He d'enllestir els darrers detalls, perquè demà és Nadal i tindré la família a casa...

K.

2009-08-18T10:25:00.007+02:00

Esbós de l'Al.·legoria de Junius, 1896

Gustav Klimt

Cada dilluns, a sota de casa, s'instal·la la fira, el mercadillo, com diuen aquí. Sempre m'ha agradat d'observar el carrer des de la finestra o des del balcó. Sóc una voyeuse de l'enrenou diürn o de la quietud nocturna. Doncs bé, quan tinc festa o vacances, des d'una petita escletxa de la persiana, miro la gent que es passeja per la fira entre els crits dels firaires. I entre les persones que hi apareixen, surten alumnes, exalumnes, familiars, amics i coneguts. Tota una desfilada de tipus majoritàriament extravagants i vulgars.

Ahir al matí, entre aquesta munió de gent, caminava vigilant una parella de policies municipals. Una noia i un noi. El noi era K., el terrible K...

K és un exalumne meu que vaig tenir fa una quatre o cinc anys. Era la imatge autèntica de l'alumne rebel i indomable. Ningú el volia tenir a la seva aula perquè era contestataire, agressiu, inquiet... En fi, un maleducat de cap a peus. Recordo que en començar el curs, me'l vaig trobar assegut a les escales. Havia estat expulsat de l'aula. Segons ell, no havia fet res (és el que solen dir sempre els alumnes quan són exclosos de l'aula). Vaig adonar-me que me'l trobaria molts cops en aquella escala i, com que el que feia en aquella hora era una optativa, li vaig dir si volia fer l'optativa que donava jo. Per suposat, davant d'aquesta mena d'alumne, el canvi es pogué fer sense cap impediment.

Amb molt d'afecte, molta comprensió, molta calma i molta paciència, vaig aconseguir que K deixés de ser, ni que fos per unes hores, l'irrespectuós i gandul que era. En aquella hora de classe, treballàvem la poesia des d'un vessant molt creatiu i lúdic. K. va escriure poesies, va elaborar collages i cal·ligrames i va fer tot allò que van fer la resta de companys i companyes. També s'hi va enamorar de S., una alumna repetidora que el va ajudar molt a treballar. Fins i tot van sortir junts durant una bona època.

Recordo que un dia em va contar que la nit anterior se n'havia anat de casa perquè s'havia barallat amb son pare. Sons pares l'havien estat buscant tota la nit i resulta que se l'havia passat dormint a sota d'un arbre de la seua finca. K. feia aquesta mena de coses...

K. va repetir quart d'ESO, però durant aquell curs, amb un any més, va madurar i es va emprendre la vida amb més seriositat. Al cap d'un temps d'acabar l'ESO, me'l vaig trobar pel carrer. Treballava en una empresa d'acristallats i volia ser policia. Més tard, en una altra trobada, em va dir que estava en atur. Passà el temps i un dia, passejant pel centre de la ciutat, vaig veure un grup de policies municipals entre els quals hi era K. Hi estava fent pràctiques. Entre mi vaig pensar: "Quien te ha visto i quien te ve..."

Ahir ja no era el K. adolescent que vaig conèixer. S'ha fet més musculós. Vesteix amb la gorra de plat, la camisa blau cel i els pantalons blau marí. A l'esquerra de la cintura, duu la pistola.

Ara és ell qui vigila que tothom es porti bé, que el món estigui en ordre. Forma part d'aquella autoritat que en un altre temps va rebutjar contínuament...

Buba

2009-08-14T16:19:00.006+02:00

L'altra nit, a sota de casa, ens vam trobar amb el pare de Buba (així solem anomenar els amos dels gossos que coneixem). Com sempre, ens va preguntar per Sam (els amos dels gossos, quan ens trobem, sempre ens preguntem pels nostres animals). Li vam respondre que ja l'havíem tret a passejar i que s'estava a casa descansant. Llavors, ens va dir: "Jo porto el gos aquí al darrera del cotxe". Contenta, li vaig preguntar si en tenia un altre, perquè l'altre gos, Buba, feia mesos que havia mort. Aleshores em respongué que el que hi havia darrera del cotxe eren les cendres de Buba.

L'amo de Buba tenia el cotxe preparat per anar a pescar de matinada a la platja. I s'emportava les cendres de Buba perquè l'acompanyessin, tal com sempre ho havia fet aquest gos des del primer dia que el tingué.

Buba vingué d'Alemanya. El fill del seu amo, un periodista esportiu, el comprà quan acompanyà el Barça en una de les seues estades esportives de pretemporada. Buba seria el regal del viatge per a la família. Un autèntic pastor alemany. Tanmateix, quan el periodista arribà a casa, el gos no va ser ben rebut i fou acollit pels iaios de Tortosa, que l'estimaren com si fos un fill.

Així, pare i fill/gos esdevingueren inseparables, sempre voltant amb cotxe per la ciutat. Un dia, vam saber que Buba tenia problemes per pujar al darrera del cotxe perquè li feia mal l'esquena. Més tard, ens va dir que l'havia sacrificat perquè l'animal no podia resistir el dolor. Ens va dir que l'havia incinerat i que el tenia a casa amb ell. Per suposat, tal com diuen moltes persones en aquesta situació, ens va dir també que ja no volia tenir cap gos més perquè havia sofert molt amb aquesta mort.

Buba, en morir, tenia onze anys i quatre mesos.En dir adéu a l'amo de Buba, no vaig poder evitar de pensar que Sam té deu anys i que fa un mes la veterinària, sense encara saber per què i sense preguntar-li-ho, ens va dir que a Sam li quedaven uns dos anys de vida. Segons ella, els gossos grans solen viure aquest temps. Jo, entre mi, vaig pensar: "Per què ho ha dit això aquesta dona?" Sam morirà quan hagi de morir...

Vaig deixar aquest pensament per imaginar-me Buba i el seu amo a la platja, de matinada, amb les canyes plantades a l'arena, esperant que hi piqués algun peix, tot conversant mentre compartien l'esmorzar.No feia falta ningú més. Amb els dos allí, n'hi havia prou. N'hi ha prou...

Hi torno

2009-08-11T22:33:00.008+02:00

Vestit de tul i de setí negre amb brillants incrustats, 1913

Georges Barbier

Hi torno quan en la meua vida ha retornat cuando los elefantes sueñan con la música, un programa de música brasilenya que em va acompanyar dolçament en aquelles nits en què vivia sola en el casc antic de la ciutat dels meus estudis universitaris i dels meus primers anys professionals.

Vaig començar les vacances amb el propòsit d'escriure més sovint en el bloc (tindria més temps!!!). Tanmateix, no ha estat així. Ni una sola paraula escrita. He anat perfilant frases en el pensament, tot creient que en qualsevol moment les transcriuria en aquest quadern de bitàcora. Ha estat una època de desencontre amb la lletra escrita de ma vida. Un parèntesi, no pas un oblit. Si bé a un altre ritme, he continuat treballant, preparant un proper curs, que tornarà a estar ple de novetats, amb tasques per crear i per reelaborar.I les hores han anat passant, submergida en el dolç fer, però també amb llargues estones de dolce far niente.

Els meus estius, des de fa molt, són així. I així sóc feliç...

Però abans de les vacances vaig viure unes històries que ara vull narrar a poc a poc, en capítols. A l'abril vam anar de boda. Dos mesos abans, un dissabte al matí, marxàvem cap a Barcelona a comprar la roba del vestit de la núvia i la roba de les germanes, de la neboda i de la mare del nuvi. la modista, una de les germanes, vetllava perquè estiguéssim més boniques que mai.Per suposat, els complements de la núvia no podien faltar (sabates blanques pintades de flors i roba interior del color de la puresa). Vam tornar a casa amb el darrer autobús. Va ser un dia rodó. Tot havia sortit tal com havíem ideat. Caminant en la nit, Paula va exclamar:"Semblarem la família glamour". Aquella expressió em va sorprendre i em va fer somriure. Ella hi estava tan emocionada!

El dia de les noces arribà. A la matinada, un dolor de cap em va despertar amb una bona sotragada. La migranya em donava el bon dia. la migranya em donaria un mal dia. Em trobava molt malament. Em trobava per a morir. Si no hagués estat la boda de mon germà, no hi hagués anat. Me'n vaig anar a la perruqueria. No tenia ganes ni de parlar ni de somriure, com faig sempre. Era una altra Sumpta. Ni tans sols m'havia maquillat, cosa estranya en mi (mira si n'estava, de malament). Tan sols pensava que aquell dia, en aquella situació, se'm faria llarg. Només somiava en ser un altre cop al llit per tancar els ulls i descansar.

En deixar la perruqueria, em trobava millor. Era el torn del maquillatge, de la roba interior nova, del vestit de crep de seda blau, de les sabates de taló i de la cartera de pell. Sorprenentment, estava millor. Potser no seria tan tràgic. Potser alguna bona ventura s'apietà de mi.

La cerimònia va ser preciosa, amb els convidats precisos i uns nuvis que no paraven de mostrar-se mútuament que estaven enamorats, que eren feliços. I nosaltres, la família del nuvi, tal com va pronosticar Paula, vam ser la família glamour. Fou una boda autèntica. La boda que molts desitjarien de celebrar.

I tothom em va dir que estava molt guapa, guapíssima. I vaig pensar: "si m'haguéssiu vist aquest matí..."

Tornaré prompte...

Dolce far niente

2009-06-21T18:33:00.003+02:00

Dolce far niente, 1880

John William Waterhouse

Ha arribat l'estiu, el de 2009. Començo a sentir moments en què faig el que em plau sense remordiments. Ja no tinc deures imprescindibles. He escrit una llista imaginària de coses a fer en començar les vacances. És una llista llarga i apassionada, però puc anar fent-la realitat amb calma: sense presses i amb pausa. Si avui no faig el que m'havia proposat, ho faré demà o demà passat o un dia qualsevol...

Els italians utilitzen l'expressió dolce far niente per al·ludir al dolç no fer res. Són unes paraules que denoten una refinada ganduleria. A l'estiu, aquest ha de ser el lema dels nostres dies de bon temps, del temps del final de la florida...

Durant aquesta estació, perdre el temps pot ser una forma de guanyar-lo...

Quaranta-vuit

2009-06-14T21:41:00.006+02:00

Psyche obrint el cofre d'or, 1903

John William Waterhouse

Un any més. Ahir, abans d'anar a dormir, vaig mirar el rellotge. Eren les onze. Als quaranta-set, els quedava una hora de vida. Vaig sentir melangia: encara estaven amb mi, però ja els recordava amb tristesa. Sentia aquella tristor que se sent quan s'acaben les vacances, quan arriba el diumenge al vespre, quan ens hem de separar d'algú després d'haver compartit un bon dia, quan el curs finalitza... Vaig tancar els ulls en silenci i, en obrir-los novament en fer-se de dia, era la mateixa, però amb una diferència: el quatre i el set eren el quatre i el vuit.

Passen els anys i..., com passen! Els alumnes em diuen que semblo molt més jove. I crec que és així, sobretot perquè passo moltes hores enmig de la seua adolescència.

La pintura del dia d'avui és la que representa Psyche obrint d'amagat, per ànsia de poder, el cofre d'or destinat a la bella Afrodita, tot desafiant-ne la prohibició de Persèfone, cosa que la submergí en un somni etern.

Psyche representa l'esperit o l'ànima humana. La força vital de l'individu unida al cos en la vida i deslligada d'aquest amb la mort.

El temps passa les pàgines de cada vida. Estic en la maduresa i la visc feliç. Em sento bella interiorment i sovint exteriorment. No voldria tornar enrera ni tornar a néixer. Desitjaria restar per sempre més en aquesta plenitud de la vida que ara em pertoca...

Catorze anys

2009-04-29T21:25:00.003+02:00

Ecstasy, Edmund Dulac

Avui fa catorze anys que em vaig casar. Catorze anys que em vaig vestir amb el vestit blanc de Sabrina, que em vaig calçar aquelles sabates amb una tanca de brillants, que em vaig posar aquells guants de setí fins al colze. Tot era blanc... Menys el cabell, que era negre com una nit fosca sense lluna.

Avui sóc una dona feliç perquè estimo i perquè m'estimen

Sant Jordi 2009

2009-04-22T18:54:00.005+02:00

Albert Asensio

Sant Jordi m'omple el cor de roses roges de passió...

De passió per l'amor...

De passió per les lletres que em fan sentir que estic viva...

Visca l'amor! Visca la literatura!

L'art de viure

2009-04-11T09:30:00.006+02:00

Vine Maidens, Henry Ryland

Dissabte passat vam anar de vacances al sud de França: a Narbonne i a Carcassonne. Han estat tres dies de sol, de bon ambient i de descobriment d'uns paratges inoblidables. La primera part del viatge fou la que m'agradà més. Vam sojornar al Château de l'Hospitalet, una finca productora de vi. El de l'Hospitalet és un hotel amb encant situat a les costes del Languedoc, que està envoltat d'una immensa plantació de vinyes, tot i que ara, per l'època que és, només hi havia els ceps pelats, erigint-se nus i imponents enmig del camp. Mentre dinàvem a la terrassa del seu restaurant, mentre corria el vent, vaig pensar que si aquest lloc fos un poema, estaria escrit amb el gènere de l'idil·li, perquè situaria l'acció dins del marc d'una natura amable, amb un fruit, la vinya; amb uns arbres, els xiprers i les oliveres, i una terra del mateix color marró dels ceps. Enmig d'aquest escenari, hi seríem nosaltres, representant el paper dels personatges amb noms grecs dels Fruits saborosos, de Josep Carner: Aglae, Drias i Pandara. Hi jugaríem a l'encalç. Drias ens empaitaria entre els crits i els riures. Nosaltres, les seues donetes, hi correríem altives entre la fressa, joioses de la llum... Harmonia, serenor. L'art de viure en aquest locus amoenus on teníem la sensació que en el món només vivien quatre ànimes.

Memòries d'amor

2009-03-27T21:27:00.011+01:00

Spring Maiden, 1884

Sir Frank Dicksee

Un dia vas nàixer per l'estimació d'una jove parella que un dia es va enamorar, es va prometre amor etern i es va casar seguint la tradició. Un altre dia, al cap d'uns anys, mentre donaves voltes mirant el cel, vas decidir que tu també tindries una família, amb príncep blau i princesetes de nata. Oblidares aquest desig infantil per jugar a nines, a casetes i a pares i mares. Un capvespre d'estiu, quan et passaves tot el dia jugant al carrer, tota la colla vau anar al parc per celebrar una boda de mentida amb els nuvis, els convidats i el sí quiero . Quina gràcia això de jugar a ser grans! Van tornar les nines, les casetes, les amigues, anar d'una casa a l'altra per jugar... Eres tan innocent, encara... Sabies que els nois existien, però vivien lluny de tu, en un altre planeta. L'adolescència t'apropà als nois i et vas proposar d'enamorar-te'n d'algun: l'habitant més estrany i inaccessible de tots els qui havia en aquell planeta més proper. Aquest era el teu fat. El teu fat per sempre més. L'estiu portava l'oblit. Setembre duia el retorn amorós. Mentrestant, un aspirant a poeta, que t'escrivia llargs poemes d'amor, i un dibuixant de fantasies es van enamorar de tu. Però tu no els estimaves. L'adolescència passà. Un dia, l'home inaccessible et declarà el seu amor. Aquelles paraules arribaven massa tard perquè l'havies deixat d'estimar. La universitat et va dur un altre enamorament, un altre home inaccessible. Mentrestant, un altre noi t'escrivia cartes d'amor sota el so dels Beatles. Però tampoc no l'estimaves. De l'estranger va arribar un altre amor que et volia seguir fins a la fi del món. Te n'hi vas enamorar. Potser era ell... Vau compartir sostre. No hi havia plans de boda ni de fills... Un divendres, mentre et vesties per anar a treballar, abans de marxar de viatge, et va dir que eres molt guapa. Et va fer sentir tan bé! En tornar dos dies després, et va dir que no t'estimava, que s'havia enamorat d'una altra dona. Plors. Desengany. No sabies qui eres ni on eres. Al cap de pocs dies, vas acceptar que no es pot estimar per obligació. Tu tampoc ho havies fet mai. Vingué la solitud. Una nit de festa, algú et va agafar de la mà en la foscor. Era un amor impossible. No volies ser una amant. Més soledat. De ben lluny, va arribar un jove venedor de llibres a qui vas convidar a sopar a canvi de no comprar-li res. Mentre t'acaronava, et va dir que tenia vint-i-un anys. Tan sols en tenia dinou. Res no importava. Era com si visquéssiu sols al món. Tres dies i tres nits junts. Li vas regalar la música d'aquells instants i se'n va anar en un tren lluny, ben lluny. Després, unes quantes trucades d'enyor fins l'adéu definitiu. Encara ara, de tant en tant, penses en ell, en un retrobament. És tan curiosa la vida! Més solitud. Enamoraments fugaços. Ja tenies més de trenta anys. La por a la soledat. I un nou home difícil. Temps trasbalsadors. Anades i vingudes. Ara t'estimo. Ara no t'estimo. Sofriment. Comiat. Et seguí i et va proposà matrimoni. Vas dir que sí. No ha estat un camí de roses. No hi ha hagut príncep, però sí una princeseta: el motor de la tea existència.

Sovint penses en aquells que t'estimaren i que refusares. Potser algun d'ells t'hauria fet més feliç. No se sap mai. També penses en quan tenies sis anys, i vas pensar que et casaries, que tindries una família, amb príncep blau i princesetes de nata...

Adéu, 2008...

2008-12-30T21:05:00.002+01:00

Està a punt de caure la darrera fulla del calendari... És hora de dir adéu a l'any 2008, fer balanç i mirar de seguida cap al futur... El temps ens iguala a tots: rics i pobres, bons i dolents, d'aquí o d'allà. El temps no es pot comprar, no admet segones parts. Passem pel temps, i sempre fugaçment... Som indefensos davant del pas del temps, però hi ha una cosa que sí que podem fer: decidir com i en què l'invertim... Per què no escollir pau, concòrdia, amistat, amor, solidaritat, compromís, companyia?...

Desitjo que en la petita crònica de les vostres vides,

aquest nou temps que ha de venir sigui un dels millors...

No ens oblidem de somriure.

Cerquem l'alegria i la bellesa en cada pas que donem...

Estaré a casa per Nadal...

2008-12-23T17:32:00.005+01:00

Jo no sé a vosaltres, però a mi m'agrada el Nadal, encara que en el fons i a la fi sembli trist, depriment i consumista. M'encanta sentir en l'ànima com se'm barreja l'alegria desfermada i la melangia colpidora d'aquests dies d'hivern de llum malenconiosa amb rajos febles de sol; em poso nadales que m'acontenten i d'altres que em fan rajar per la galta més d'una llàgrima. Recordo els Nadals de la infància, a casa els iaios Juanito i Rosita. Érem molts al voltant de la taula: les rebesiaies, els oncles, les tietes, mons pares i mons germans. Entremesos, llagostins, canelons o llom metxat, torrons i polvorons. Quan hi havia canelons, ens reuníem a la cuina uns dies abans per preparar-los. Posàvem la pasta en remull i picàven la carn per farcir-los. Nosaltres giràvem la maneta de la picadora... Arribava el dia de Nadal, de la trobada familiar, i nosaltres, els menuts, acabàvem barallant-nos i plorant. Mons pares també rebien perquè s'havien de sentir que érem uns maleducats. Amb el pas dels anys, cada cop érem menys. La mort es va emportar les besàvies, el iao Juanito i mon padrí, que se'n va anar molt jove. Fou aleshores quan ma iaia va decidir que no volia celebrar cap Nadal més. I aquí es va trencar aquella taula tan ben parada i envoltada de molta gent... Ens vam fer grans, ens vam casar i vam tenir fills. Passat demà, la taula serà de dotze persones: nosaltres sis, dos gendres, una nora i tres néts. Estarem a casa per Nadal. Pararem la taula amb molt d'amor. La tia Pili ens trucarà des del Canadà i parlarà amb tots. Riurem. Els nens no es barallaran ni ploraran. I, en algun moment del dia, la mirada es perdrà en l'infinit del record. I plorarem sense plorar...

Estaré a casa per Nadal.

Pots comptar amb mi.

Per favor, posa neu

i regals a l'arbre...

Estaré a casa per Nadal...

2008-12-23T17:28:00.005+01:00

Nadal de 2008

2008-12-22T17:25:00.003+01:00

Night, Edward Robert Hughes

Els Reis Mags i Savis vénen d'Orient amb els seus patges, per un camí daurat d'amor, guiats per l' estrella de la felicitat de Betlem. Regalen desitjos que amaguen en sengles cofres de fusta gravada amb dibuixos d'àngels blancs cantant i ballant melodies de pau. Et deixaran aquests presents al balcó de casa, damunt de les sabates. Abans d'anar a dormir, obsequia aquests dignes visitants amb dolços. Deixa-hi també palla i aigua per als camells. I tanca els ulls per somiar la màgia de Nadal.

Si passes per aquí, et desitjo pau, amor i ... (posa-hi el teu desig més anhelat)

A la gran ciutat

2008-11-23T18:35:00.005+01:00

De tant en tant, fugim cap a la gran ciutat. Això sol passar en dissabte i l'excusa per fer-ho és sempre la d'anar a veure una exposició de pintura, de fotografia, d'escultura o d'altres arts. En aquestes sortides,ens sol acompanyar Emily. Quan les ideem, sempre pensem en ella, donant per descomptat que ens acompanyarà. Si algun dia no hi ve, ens n'hi anem una mica decebuts perquè ens agrada que sigui amb nosaltres. Marxem de bon matí, perquè som matinadors i tenim més energia. I marxem amb cotxe, amb el classe A blau marí de Xavi. Ens esperen dos hores de viatge. Sense córrer, anem xerrant i rient per les pocsucades que se'ns van ocorrent. És un viatge feliç, fet amb l'esperança que xalarem. Arribem a la gran ciutat i, en rodejar Colom, ens enfilem Rambla amunt, contemplant l'aparador de personatges i situacions que ens fan riure i alhora deprimir-nos. Tot està ple de gent. Les escultures humanes ja han començat a treballar, els venedors de souvenirs escombren la vorera o la botiga. Hi ha gent penjada, que sembla que encara no s'ha allitat. Algú trau el gos a passejar i ens entristim tot enyorant els gossos que hem deixat a casa (Samiii! Bruuuc!). Aparquem. Necessitem un cafè per animar-nos. I, en aquest descanset, planifiquem què farem. Matí de compres, dinar, exposició i..., cap a casa! Avancen les hores del dia i augmenta el cansament. Ens amoïna la gent. Arriba un moment en què hi ha tantes coses que no veiem res. Portem una vida tan tranquil·la que tant de tràfec ens esgota. Dinem d'hora en un bon restaurant i recuperem les forces. I en acabar de dinar, per postres, una mica d'art i una visita a la botiga del museu. De vegades, l'exposició ens agrada; d'altres, no hem contemplat el que esperàvem (potser les expectatives eren massa grans). Són més o menys les cinc de la tarda i cal fer un pensament. Algú diu (mentre deixem enrera el bullici): "Tardarem a tornar a la gran ciutat." Retornen cap a casa i el silenci supera les paraules perquè estem fatigats. Arribem a casa i penso (mentre em trec les sabates): "Que bé que estic a casa! M'ho he passat bé, però m'encanta tornar a casa després d'unes hores a la gran ciutat...

il·lusió

2008-11-09T17:47:00.007+01:00

Hopeful (esperançada), 1909

Sir Lawrence Alma-Tadema

Sempre he estat una dona optimista i la gent que em coneix sempre diu que contínuament tinc un somriure en la cara. Recordo que, una vegada, una companya de feina em va dir que devia ser molt feliç, que no devia tenir cap problema perquè sempre estava rient. Què sabia ella? Jo també sé què significa patir i els meus ulls, a banda de somriure, també han plorat i ploren. Si en podria contar de males històries...Com tothom, no? Tanmateix, una cosa és certa: l'optimisme que m'engull des de sempre m'ha ajudat a superar èpoques que m'han ferit molt.Perquè he estat i sóc una dona esperançada i il·lusionada, qualitats que m'han fet tirar endavant i créixer personalment. Que algú em digui què és la vida sense il·lusió. La vida sense il·lusió és una vida grisa que voreja la infelicitat.I la il·lusió és viure el dia a dia, o el futur més pròxim, sense recances, amb ganes de gaudir del que sigui: d'una companyia, d'un projecte, d'un amic o d'una amiga, de la parella, dels fills, de la feina, de l'art...

Ara per ara, aquestes són les il·lusions que em fan vibrar de felicitat i em fan desitjar viure: veure créixer ma filla, parlar amb ella, dir-li constantment que l'estimo, arribar a casa i sentir que entro en la pau, carregar-me d'energia amb les abraçades de ma filla, del meu home i del meu gos, jeure al costat de Sam i recolzar-me en el seu cap sense dir res, sentint el batec del seu cor, parlar amb Emily i riure a riallades, dissenyar amb Emily el vestit que em posaré en la boda de mon germà, fer riure a ma mare,tenir la casa neta, ordenada, bonica i amb flors, tenir cura de les plantes, estar amb el meu alumnat per acompanyar-lo i obrir-li els ulls al món, ballar i cantar amb la música que m'agrada, preparar el dinar de Nadal, posar-me guapa, pintar-me els llavis i les ungles, vestir bé, continuar sent presumida i apassionada...I més i més coses, profundes i frívoles.

Que la vida passi i que tot no continuï sent igual, sinó igual de millor. Que tot el que pugui ser, sigui.

Pijama

2008-10-18T21:48:00.004+02:00

Paula està creixent. Després d'uns dies en què no s'ha trobat gaire fina, amb tos, amb mal de gola, amb esternuts i amb marejos per tanta xafogor, ha anat creixent. Les cames se li han estirat adolorides i els camals dels pantalons del pijama li han arribat per meitat cama. Ahir, vam anar de compres. Vam anar a comprar dos pijames (i alguna coseta més...). En tornar cap a casa, vaig recordar que de menuda m'agradava estrenar un pijama i vaig recordar també que quan començava a fer fred m'encantava abrigar-me amb la franel·leta del pijama que la mama m'havia comprat.I mentre caminàvem pel carrer, vaig sentir en la pell aquella sensació de benestar...

Leaf

2008-10-04T14:33:00.002+02:00

Leaf, Elizabeth Stanhope Forbes

"Where te wind carries me

I go without fear or gief.

I go whiter each one goes:

Thither the leaf of the rose,

And thither the laurel leaf."

Giacomo Leopardi

"On el vent em porti,

vaig sense por ni dolor.

Vaig on tothom va:

la fulla o la rosa,

i la fulla de llorer."

Els dies s'escurcen i les nits s'allarguen... L'estació de la malenconia... El començament de la rutina...

Paula, la periodista

2008-09-26T16:37:00.005+02:00

Quan jo era menuda, en aquella època, les xiquetes de la meua edat volien ser perruqueres o mestres. Intento recordar què volia ser jo i no ho puc aconseguir de cap manera. Potser desitjava ser perruquera... Amb els anys, volia ser química. Em veia a mi mateixa amb una bata blanca treballant en un laboratori fent experiments. Una imatge idealitzada que, en anar a la universitat, es trencà en mil bocins en un moment en què el meu cor m'allunyava de les ciències i m'estirava cap a les lletres. Ja fa molts anys que sóc professora i, d'ençà que ho sóc, em sento molt feliç. Aquesta és la meua vocació. I cada dia m'aixeco contenta i contenta me'n vaig cap al treball.

Ma filla Paula sempre ha volgut ser veterinària. El meu home sempre ha dit que aquesta vocació li hem inculcat sa tia i jo, per això que estimem tant els animals. Sempre ha estat ella la que ha curat Sam en estar malalt. Sempre ha acompanyat Sam a la veterinària, tot observant les visites que Mari Conxa li feia. Fins i tot ella i la seua amiga de l'ànima, que també vol ser veterinària, han fet plans per treballar juntes i obrir una clínica per als animals, en la qual sa tia se n'encarregaria de la perruqueria, com Françoise, la perruquera de Sam.

Tamateix, l'altre dia, en sortir de col·legi em va dir:"Mama, saps què vull ser? Vull ser periodista o escriptora." Ja no volia ser veterinària... I m'ho va dir amb tanta passio, amb tanta llum a la cara, amb tanta fermesa, que em va convèncer. Fins i tot vaig arribar a pensar que ho seria de veritat. A l'escola, formarà part del grup de periodistes. El grup de xiquets i de xiquetes de sisè que editaran la revista del centre. D'aquí li ve aquesta nova vocació... Tot parlant del que hauria de fer dins d'aquest grup, es va aturar i em va demanar:"Mama, com són els periodistes?" Li vaig dir que hi havia de tot, com a tot arreu: periodistes bons, periodistes dolents, periodistes competents, periodistes incompetents... No va dir res. Potser pensava que els periodistes eren persones especials. I potser estava preocupada per saber si ella encaixava en aquest món.

A la nit, va agafar el portàtil, se'l va posar a la falda i em va dir:"Vaig a escriure una notícia. sobre què la puc fer?" Li vaig dir que sobre la tornada a l'escola o sobre l'arribada de les pluges de setembre. Va escriure sobre l'escola, teclejant com una mecanògrafa... I va crear una carpeta per desar les notícies, que va anomenar "Paula, la periodista."

No sé que arribarà a ser. Potser serà una periodista de veritat o potser no. Això és un futur que només coneix el seu destí. Sigui el que sigui, que sigui el que la faci feliç, encara que per trobar aquesta felicitat s'equivoqui... Jo em vaig equivocar. Vaig perdre dos anys de la meua vida. Tanmateix, sempre he pensat: "Què són dos anys perduts de la vida al costat de tota una vida plena de felicitat?"

trenta-u d'agost

2008-08-31T19:06:00.005+02:00

September Morn, Paul Émile Chabas

Trenta-u d'agost. Darrer dia de vacances. Un altre estiu més per amagar en la capseta dels estius que passen... Un estiu afable, amb alguns instants tristos i desencantats, cosa normal en la vida de qualsevol persona... Setembre durà el moment del retorn a aquells dies de finals de juny, que m'han de portar a reprendre les classes, a anar d'aquí cap allà més de pressa, a seguir un horari més rigorós, a anar a dormir prompte i deixar de vetllar a les nits, a les migdiades del cap de setmana... En fi, a la tornada a la dolça, i de vegades amarga, rutina de la tardor, de l'hivern i de la primavera... Avui, quan encara queden unes hores abans no arribi demà, sento una mica de peresa i em costa de mudar els dies estivals pels dies que vindran...

Abraçar arbres

2008-08-28T21:46:00.006+02:00

Tree of life, Gustav Klimt

Avui he llegit que els arbres sempre estan aquí "amb els braços oberts", disposats a calmar-nos i a traslladar-nos la seva energia. Hi ha gent que té uns costums que per a molts s'acosten al ridícul o a la bogeria, com ara parlar a les plantes i acaronar-les. Hi ha qui abraça els arbres. Es diu que aquest gest renova i omple d'alegria. És una teràpia barata, l'únic inconvenient de la qual és que et pots tacar de resina. Per abraçar un arbre, a l'hora d'escollir-lo, segons la terapeuta Lola Robas, ens hem de deixar portar per la intuïció, pensar que és ell qui ens elegeix, cercar-lo sense presses. Llavors, ens hi hem d'acostar lentament, contemplant la forma del seu tronc, de les seves branques, de les seves fulles. Li hem de tocar l'escorça, acariciar-lo i abraçar-lo, tot buidant la ment i deixant que tot flueixi. Al cap d'un instant, tindrem un sentiment de relaxació i de benestar molt profund. Tot seguit, ens n'hem de separar lentament i donar-li les gràcies. Diuen els "entesos" que cal fer aquest ritus descalç perquè l'energia negativa o els pensaments dolents baixin pel cos fins que surtin per la punta dels peus on la terra els recull i els recicla de forma natural...

Quan pràctico ioga, faig la postura de l'arbre per aconseguir equilibri. També arrelo fortament els peus al terra per agafar-ne la seva força. Cada dia, saludo les plantes, els pregunto com es troben i fins i tot les acarono. M'abraço fortament al cap del meu gos i al cos de ma filla. Pura energia per a sentir-me forta i feliç. Encara no m'he abraçat a cap arbre. Obriré més els ulls i restaré amatent a la crida de l'arbre que m'hagi triat per deixar-se envoltar pels meus braços.

2008-08-19T21:35:00.005+02:00

The Sleeping Princess, Frances MacNair

La Petite Paulette dorm. La petite Paulette s'ha adormit molt prompte. Encara era de dia. Encara no havia sortit la lluna. Tenia el cos defallit. Tenia la ment fatigada. Estirada al sofà, li han caigut els ulls de son. Amb el cap reposant en la meva falda, li he acaronat els rínxols, fent-li pessigolles a través del cabell. He reposat els dits en el seu coll, i he sentit els batecs del seu pols. Trip-trap, trip-trap, trip-trap... El seu cor, un rellotge precís. El seu cor, una vida viva... Avui, la Petite Paulette s'ha adormit d'hora perquè ha passat un dia a casa dels iaios, amb Emily, amb Bruc, amb son tio. Ha estat tan feliç, tenia tantes ganes que arribés aquest dia, que l'emoció l'ha esgotat sense adonar-se'n. Per això, en dir-los adéu, en deixar enrera els quilòmetres de distància, l'entusiasme ha minvat i la Petit Paulette ha estat vençuda pel defalliment... Dorm, Petit Paulette, princesa adormida. La foscor de la nit t'abrigarà i els rajos de la lluna il·luminaran el teu son profund...

Day

2008-08-15T10:46:00.008+02:00

Day, Edward Robert Hughes

Com una jove núvia,

un esperit femení de la naturalesa,

viu la vida al voltant de les passions i dels sentiments.

Amb una bellesa proverbial,

amant de la dansa i de la música,

planta la llar per muntanyes i arbredes,

per manantials i rius,

per valls i per fredes grutes.

I cada matí,

en lliscar pel terra de la seva cambra un llençol de seda,

exclama les següents paraules:

-Bon dia, Plaer.

Vine a buscar aquest cos nu,

per assaborir els delits de la carn

i morir de follia per renàixer amb més força.

Migdiada

2008-08-10T18:48:00.006+02:00

Sleeping beauty, Thomas Ralph Spence

M'agrada fer la migdiada. A l'hivern, a l'estiu. A la primavera i a la tardor. Quan era menuda, a l'estiu, ma mare s'allitava amb nosaltres al seu llit de matrimoni. Tancava les finestres i, a les fosques, mentre s'adormia, nosaltres ens escapàvem furtivament del llit per anar a jugar al carrer. En aquella època, això de fer la migdiada no entrava en els nostres plans. Tan sols volíem jugar i anar a l'encontre dels amics i de les amigues. Per a nosaltres, en la nostra infantesa, dormir després de dinar era perdre el temps. Han passat els anys i ara, fer la migdiada en acabar de dinar, m'és indispensable per viure. Al llit o al sofà, mai en una cadira o en una butaca. Com a mínim una hora. Mai deu minutets, com diu la gent. Sense pijama o camisa de dormir: amb la roba d'estar per casa. A les fosques. Amb la porta mig oberta. Tapada amb una manta en sentir fred o barrant amb el meu cos el corrent d'aire en sentir calor. En solitud: cadascú en un lloc diferent. Sense somiar. Tota una medicina per a mi. Una aturada en el camí, que faig devotament, per recuperar forces i continuar...

Un mal dia

2008-08-06T21:47:00.006+02:00

Hi ha dies en les persones que són vertaderament horribles. Jo també en tinc, d'aquests dies. Normalment, en el meu cas, solen coincidir amb el moment en què les hormones em dominen sense poder-m'hi resistir...M'ataquen amb tanta força, que qualsevol intent de combatre-les es inútil. Aleshores, una dona com jo, optimista de mena, veig el món de color negre, fins i tot arribo a odiar-lo.

El meu darrer dia horrible va començar ahir. Al matí, havia de passar la itv. Mai no ho havia fet perquè sempre havia pagat per tal que algú la passés per mi. Tanmateix, ara, de vacances totals, era l'hora de passar per aquest tràmit. Dins del cotxe, amb Paula de copilot, amb el motor parat, esperant que el tècnic m'avisés per començar, em vaig posar nerviosa, molt nerviosa. Tenia por de bloquejar-me i de no saber on eren els intermitents, els llums, els frens, el clàxon,i més i més parts del cotxe. I em vaig dir a mi mateixa. "Sumpta, com pots estar tan nerviosa. Tu que ets una profe. Tu que has fet tants d'exàmens. Tu que fas ioga... Eren les hormones i la mandra d'haver de tornar-hi si hi sortia alguna cosa rara. A la fi, tot estava perfecte. No hi tornaré fins al 2010 i sé que no estaré tan nerviosa perquè ja no seré una novençana en aquest afer. Encara que no sé si les hormones seran les meues aliades...

En deixar enrera la itv, per a més inri, no sabíem com sortir d'aquell polígon. No hi havia cap indicació. I feia una calor bestial. Paula estava atordida. Pobra filla!, no podia resistir aquella xafogor. Mai l'havia vist així, tan decaiguda. Vam haver de preguntar com sortir d'aquell lloc tan desangelat. Finalment, deixàvem enrera aquella mena de poble fantasma, ple d'asfalt, sense ombres ni indicacions (com es pot construir així!).

A la nit, una raó més per voler oblidar aquest dia: vaig perdre el bloc. No sabia com trobar-lo. M'hi vaig passar hores i hores cercant alguna resposta. Res de res. Vaig anar a dormir desesperançada i una mica passant de tot. En aixecar-me de dormir, tot continuava igual. Ho he deixat estar. Paula i jo hem sortit per prendre un cafè amb una amiga. Perquè la vida continua. Malgrat que no em feia gaire gràcia de sortir, m'ha anat bé. M'he animat una mica. Hem tornat a casa més alegres. La calor era més seca. M'he assegut davant l'ordinador i he recuperat el bloc. Quin descans! I quin esgotament he sentit pels nervis i per les hormones. Així, La tarda ha estat poc productiva. He llegit. No tenia ganes de fer res més...

Hi ha hagut un moment en què tota la família estàvem a l'estudi. He dit en veu alta que estava deprimida, que volia canviar, que volia ser més dolenta, que aquest món era injust. M'he rebel·lat contra tot i contra tothom. Però les paraules del meu home i el somriure de m'ha filla m'han calmat... Paula m'ha ajudat a fer el sopar. M'ha fet companyia. Mentre cuinàvem, li he besat unes quantes vegades els ullets i m'he sentit millor cantant amb ella la souleria de Pitingo. De sobte, aquest mal dia se n'anava, s'allunyava de mi, em donava una treva...

Estat ai en greu cossirier

2008-07-30T19:29:00.004+02:00

"Voldria tenir el meu cavaller nu als meus braços una nit, i que es tingués per afortunat només que jo li fes de coixí; perquè n'estic més enamorada del que Floris n'estigué de Blancaflor: li entrego el meu cor i el meu amor, el meu seny, els meus ulls i la meva vida"

Fragment del poema "Estat ai en greu cossirier" ("Estic en greu desfici")

Aquesta és una versió actualitzada de la segona estrofa d'un poema amorós escrit per la trobairitz anomenada Comtessa de Dia (Beatriu de Dia). Dia és una ciutat situada sobre el riu Drome, al comtat de Provença. Aquesta comtessa estava casada amb Gilhem de Poitiers, però estava enamorada i era amant del cavaller Raimbaut d'Aurenga, comte d'Orange, i també trobador.

you give me something

2008-07-30T16:54:00.001+02:00

You give me something

2008-07-28T18:40:00.005+02:00

Perquè tu em dónes alguna cosa que m'espanta...

Això podria no arribar a res,

però desitjo donar-li una oportunitat.

Si et plau, dóna'm alguna cosa

perquè algun dia pugui arribar a conèixer el meu cor.

-----------------------------------

Aquesta és una cançó d'aquelles que animen l'esperit i donen ales per seguir volant... En sentir-la, per força aixeques els braços fent-los ballar tot ondulant-los. I els malucs es mouen d'esquerra cap a la dreta, mentre la veu taral·leja You give ne something...

les nits d'estiu

2008-07-24T23:12:00.003+02:00

CU CU, Eva Armisén

Les meues nits d'estiu són molt diferents a les nits de la resta de les estacions. M'agrada vetllar fins molt tard i vagarejar per la casa quan tothom dorm. Tanco les portes de les habitacions de dormir, per no trencar el son dels qui dormen i començo a viure tota sola la nit. Deixo la casa a les fosques, només encenc el llum platejat de l'estudi, una llum indirecta i llunyana, i un altre llum esgrogueït, de tauleta de nit, que hi ha al banc de la cuina. Agafo la tetera d'alumini que uso de regadora i m'afanyo a regar les plantes de la terrassa. Mentre els aboco l'aigua, vaig confegint paraules en silenci mentre sento els sorolls del carrer: un cotxe que arrenca el motor, un altre que passa pel carrer accelerant, una moto petonera, la porta del camió de les escombraries, gossos que borden, gent que parla... I a dins de casa, quietud. Deso la tetera regadora a l'armari i torno a sortir al balcó. Barrejada entre l'ombra de la nit, em repenjo a la barana i observo el que passa. Si encara fumés, m'encendria una cigarreta i me la fumaria amb molt de gust... Miro al lluny i em perdo més enllà dels arbres que tinc al davant. M'hi podria estar hores i hores. Sempre m'ha agradat d'observar el que passa al meu voltant. De menuda, gaudia esguardant el carrer des del mirador de casa ma iaia. Més tard, feia el mateix a casa de mons pares. També ho he fet des dels diversos pisos on he viscut. I ara ho faig des de casa meua. De vegades, quan ja és ben entrada la nit, es gira un ventet que fa bellugar les branques dels arbres. M'encanta escoltar el so fregadís que desprenen les fulles en tocar-se. És com si unes mans arruguessin paper de seda... Deixo el balcó, i cerco en la tele alguna pel·lícula que m'agradi. Normalment, em quedo en el canal dels clàssics. Hi ha films qe no em canso mai de veure. Hi ha escenes que em fan tornar a plorar o tornar a riure. Molts cops, enganxaria una pel·lícula amb una altra. Però he d'anar a dormir... Tanco la tele, tanco la llum, beso ma filla i em poso el pijama a les fosques. Obro el llençol i me'n vaig a dormir tot observant durant uns instants la persona que tinc al costat...

El museu de Karen Blixen

2008-07-13T09:36:00.005+02:00

Karen Blixen a Rungstedlund, 1942

"Cuando Dinesen regresó de África, tras dejar atrás el lugar que más amó y perder al hombre de sus sueños, enferma y desanimada, la literatura cobró en la baronesa Blixen toda la fuerza que había ido incubando en su interior. Las narraciones de Isak Dinesen, el sobrenombre que escogió para publicar su obra, transmiten el amor que siente por la vida una persona que se ha entregado a ella sin reservas y que sabe, finalmente, que aunque haya historias que en la vida terminan, en la literatura pueden ser interminables. Con ellas, se convirtió en una autora popular y celebrada, que consiguió el premio Nobel i que és muy conocida por su novela Memorias de África."

Fragment del pròleg escrit per Soledad Puértolas en el llibre Siete cuentos góticos d'Isak Dinesen.

Hem estat cinc dies a Copenhague, Kobenhavn en danès. Hem viatjat cap a Dinamarca sense reparar que l'escriptora de la novel·la Memòries d'Àfrica era d'allí. La pel·lícula basada en aquesta narració i la seva banda sonora són una de les nostres preferides. Una tarda a l'hotel, mentre fullejava una guia sobre el que es podia fer a la ciutat, em vaig trobar amb la possibilitat de visitar el museu de Karen Blixen. Hi havíem d'anar. Després de quatre estacions de tren, vam arribar a Rungstedlund, un poble de la costa danesa on hi ha la casa museu en la qual Karen Blixen visqué durant gran part de la seva vida. Allí nasqué i allí morí. És una casa preciosa, de façanes blanques,de teules roges, de terra de fusta, envaïda per la llum, d'una decoració exquisida, pròpia d'una dona molt sensible i força elegant. Al davant de la casa, en primera línia, es contempla el mar Bàltic i al darrera, tot protegint-la de verd, es dibuixa un parc a l'interior del qual hi ha un santuari d'ocells i arbres que tenen més de tres-cents anys. Després de visitar la casa, vam dinar al petit restaurant del museu. Havent dinat, vam passejar pel parc. Va ser una passejada entre el silenci, enmig d'una llum feta de la barreja del groc dels rajos del sol i del marró del terra. Ens sentíem bé. Una mica més amunt, al peu del turó d'Ewald (màxim poeta danès pel qual Karen Blixen sentí una permanent admiració), a sota d'un imponent faig, jeu la tomba de Karen Blixen mirant a l'oest. Una senzilla pedra rectangular amb el seu nom gravat separa el seu cos del món. Vam restar uns minuts de silenci fent-li companyia. En acabar el passeig, vam pensar que estàvem caminant pel mateix lloc per on ho havia fet Karen Blixen. Volíem emportar-nos-en un record i vam recollir del terra dos branquetes. Farem cas a Emily i les lligarem amb un cordill d'on penjarà una targeta en la qual dirà el seguent: "Branquetes del Karen Blixen Musseet. Juliol de 2008."

Ukiyo

2008-06-25T21:25:00.003+02:00

"Viure tan sols el moment present, lliurar-se en cos i ànima a la contemplació de la lluna, de la neu, de la flor del cirerer i de la fulla d'auró. No deixar-se aclaparar per la pobresa i no deixar que se't reflecteixi a la cara, sinó deixar-se portar, com una carbassa que sura pel riu; d'això se'n diu ukiyo."

Asai Ryoi, Contes del món efímer, cap al 1665

Ukiyo: una manera molt senzilla de trobar la tan anhelada felicitat...

summer breeze

2008-06-22T17:20:00.005+02:00

Summer Breeze, William Henry Margetson

"Summer breeze, makes me feel fine, blowing through the jasmine in my mind."

"La brisa de l'estiu em fa sentir bé, tot bufant gessamí en la meva ment."

Ha arribat l'estiu, un nou estiu... La brisa escalfa... La pell nua ja es fa bruna... Avui he pres el primer bany de l'estiu... He baixat lentament els esglaons de l'escala de la piscina, tot sentint com l'aigua freda m'anava cobrint el cos. Al darrer esglaó, m'he encoratjat, he travessat l'aigua d'esquena i he cridat per la impressió... Sóc incapaç de llançar-me de cop a la piscina...

summer breeze

2008-06-22T17:18:00.000+02:00

A Birthday

2008-06-13T16:39:00.009+02:00

Una il·lustració per al poema A Birthday

Emma Florence Harrison

A BIRTHDAY

My heart is like a singing bird
Whose nest is in a water'd shoot.
My heart is like an apple-tree
Whose boughs are bent with thickset fruit;
My heart is like a rainbow shell
That paddles in a halcyon sea;
My heart is gladder than all these,
Because my love is come to me.

Raise me a dais of silk and down;
Hang it with vair and purple dyes;
Carve it in doves and pomegranates,
And peacocks with a hundred eyes;
Work it in gold and silver grapes,
In leaves and silver fleurs-de-lys;
Because the birthday of my life
Is come, my love is come to me.

Christina Rossetti (1830-1894)

El meu cor és un ocell que canta

el niu del qual és prop de l'aigua.

El meu cor és com un pomer

les branques del qual són doblegades pel fruit madur.

El meu cor és com una closca irisada

que rema pel mar de l'alció.

El meu cor és més feliç que tot això

perquè el meu amor està venint.

Aixeca la tarima de seda i fes-la caure:

penja-la amb pells i tenyeix-la de porpra;

grava-la amb coloms i magranes,

i paons amb centenars d'ulls;

treballa-la amb carrolls d'or i de plata,

amb fulles i amb flors de lis platejades;

perquè l'inici de la meva vida ha arribat,

el meu amor està venint cap a mi.

Un any més en ma vida... A través dels porus de la pell, inspiro profundament la plenitud que em sobreïx... El meu cos fa olor de felicitat...

Nou anys!

2008-06-06T15:36:00.004+02:00

avui, le petit SAMUEL fa NOU anys!

FELICITATS, ratonsito...

I singing in the sun

2008-05-29T22:32:00.003+02:00

Estic cantant sota el sol,

simplement cantant sota el sol.

Quina sensació més gloriosa!

Sóc feliç un altre cop...

Per què estic cantant sota el sol?

perquè estic vivint

una vida plena de sol.

Dia de la mare

2008-05-05T15:42:00.005+02:00

Ahir, mentre em preparava l'esmorzar, Paula va entrar a la cuina i em va preguntar: "Avui és el dia de la mare, no?" Li vaig respondre: "Sí, filla meua." "Pos té"-em va dir tota decidida. Dins d'un paquet de paper hi havia un foulard de cotó blanc amb estampats blaus que havia vist amb ella feia unes setmanes i que m'havia agradat molt. Quin tacte més suau al meu coll! Quina satisfacció més gran ser mare!

Sens dubte, la maternitat és el millor que m'ha passat en la vida...

Quatre geranis

2008-05-03T21:42:00.003+02:00

Quatre geranis de color roig pengen de la barana del balcó per alegrar-nos els ulls en pujar la persiana i córrer les cortines. Són els nostres primers geranis...

Meravellós pont

2008-05-02T19:26:00.010+02:00

La liseuse, 1922

Félix Valloton

El dia de Sant Jordi volia escriure unes paraules en el bloc, però va ser una jornada esgotadora i calorosa. Vaig passar tot el sant dia fora de casa. Estava tan cansada, que ni tan sols vaig voler endinsar-me entre la multitud de gent que visitava les paradetes dels llibres. Altres anys, quedàvem amb la colla, passejàvem i sopàvem per algun lloc o altre... Va passar el dia, va arribar la nit, i no havia fet el meu petit homenatge al llibre i a la rosa...

Avui ja no és Sant Jordi. Avui el maig ha deixat enrera l'abril. Tanmateix, giro els ulls cap al passat i enumero dolçament coses que han anat succeint en ma vida:

1. El dia de Sant Jordi, Paula va guanyar el seu primer premi literari de l'escola amb un cal·ligrama. La nit anterior, mentre la tapava amb la vanoveta, va dir que les amigues li havien comentat que segurament havia guanyat el premi perquè la mestra no havia penjat el seu cal·ligrama en el mural de l'aula. No ens vam voler fer il·lusions i vam decidir d'esperar a l'endemà. I l'endemà li va donar unes de les alegries més grans de la seua vida. Havia guanyat el concurs. A la tarda, van dir el seu nom en veu alta perquè recollís el premi. Va travessar la pista del pati corrents. Va seure al terra per destapar el regal que li havia tocat: un llibre, un monederet i un bolígraf. Els companys de classe l'envoltaven encuriosits. Per a mi, que l'observava des del darrera, va ser molt emocionant el fet d'adonar-me que, en veure el regal, es girà cap a mi, cercant-me per transmetre'm a través dels ulls que volia que jo fos la primera de veure el seu premi. Hores més tard, ja de nit, va escriure tot això en el seu diari. Una plana sencera!

2. El dia 29 d'abril vam celebrar l'aniversari de boda: tretze anys! Un número màgic, de mala sort justament. Conjurarem la mala sort perquè faci una excepció i no ens amoïni massa.

3. M'he retrobat amb una bona amiga. L'amiga que em féu conèixer els versos d'Horaci. La màgia d'Internet ha fet que ens poguem parlar després d'uns quants anys d'absència. A partir d'ara, serà molt difícil que ens tornem a allunyar.

4. El pont de maig. El meravellós pont de maig. I la fira de la terrissa de la galera. Aquest any no ha estat passat per aigua com l'any passat. Ha fet solet, caloreta. Hem comprat unes quantes cosetes. Quin goig arribar a casa i anar posant els objectes al seu lloc. Quina felicitat més barateta! Hem anat amb els iaos, Emily i bruc. Hem dinat junts, hem rigut... Hem compartit el temps afectuosament. Quina pena en marxar! Sempre marxem amb recança...

5. El meu alumne Oriol ha decidit finalment, després de dubtar-hi molt, que serà mestre. Son pare estava content. Dos fills mestres! He pensat en sa mare, que va morir fa uns quants anys. Me l'he imaginat des del cel sospirant tranquil·la per son fill menut...

6. He descobert amb profunditat la poetessa Maria Mercè Marçal, la bruixa de dol. Jo també sóc una bruixa.

7. La meua amiga Charo no m'abandona. Gràcies, Charo, per seguir amb mi, per enviar-me besets d'energia...

la flor del taronger

2008-03-31T20:55:00.004+02:00

M'encanta la gent que és agraïda i que valora qualsevol acció per més petita que sigui. Quan dones les gràcies, sempre et trobes amb un somriure. Avui ha fet, fa molt de vent. De bon dematí, anant a treballar, he vist com Blai s'esperava tot ventolejant-se al semàfor. Li he proposat de portar-lo a l'institut amb cotxe i no ha volgut perquè necessitava de l'aire. Més tard, ha vingut a veure'm i m'ha regalat una flor de taronger que havia collit pel camí per a mi, per agrair-me el meu oferiment. He trobat el seu gest original i correcte, dels que solc fer jo mateixa. He somrigut i he decidit de guardar la flor en un llibre...

Qué extraño es estar vivo

2008-03-30T18:31:00.005+02:00

'Qué extraño es estar muerto'

Rainer Maria Rilke

Qué extraño es estar vivo,

sentirse rodeado

de otros seres

igualmente extraños

y de cosas inertes

que te atan

con su solo silencio.

Qué extraño es oír

las voces más calladas,

que se haga visible

lo invisible,

tocar lo que se escapa

para siempre.

Te sorprende que esto

que te envuelve

sea en verdad real,

que tú mismo lo seas.

Tu vida la sostiene,

acaso, esta extrañeza.

José Corredor-Matheos

Art i cafeïna

2008-03-29T22:40:00.004+01:00

De Costa Rica, la Terra del bon cafè, un bon amic m'ha portat deu cafè-postals amb històries, receptes i anècdotes del cafè...

Les tasses del cafè pengen de les branques d'un arbre esplendorós d'aroma amarga. I els moixonets són els cambrers que porten amb els becs les culleretes per remenar-ne l'escuma. Engullo un glop de cafè, tanco els ulls i en silenci contemplo com passen els moments màgics de la vida...

Dolços dies de cafè...

2008-03-24T18:49:00.003+01:00

El dia de la mona. La fi de la Setmana Santa. Al dinar de cada any, amb la mona per postres, hem afegit per als menuts el joc de buscar ous de xocolate pel jardí. Entremig del vent i del riure, acompanyats per Sam, els petits han anat trobant els ouets de colors. Sam se n'ha trobat tres d'amagats a sota d'un conillet de pedra. En acabar, tots n'han recollit un bon grapat, que s'han endut cap a casa. Paula m'ha preguntat si l'any que ve hi tornaríem a jugar. Li he dit que sí. Aquestes coses no s'han de deixar de fer mai perquè són les que es recorden sempre.

Henri Cartier-Bresson

2008-03-23T10:49:00.002+01:00

Alberto Giacometti, París, 1961

Henri Cartier Bresson

maduixes de la primavera

2008-03-22T15:39:00.002+01:00

Avui a dinar hem menjat per postres les primeres maduixes autèntiques de la primavera: menudes i molt dolces, del Celio. En teníem set i les hem compartit amb Sam, que s'ha llepat els morrets en menjar-se les dos que li han tocat.

divendres sant

2008-03-21T22:44:00.003+01:00

Avui, divendres sant, a la muntanya d'Octavi i Maria Cinta hi havia ramets de frígola. Cada divendres sant, la tradició mana de matinar i d'anar a fer frígola. Es diu que és una planta aromàtica de molta fortalesa que es fa a qualsevol camí. Té moltes virtuts màgiques i, perquè no es perdin, cal collir-la en dijous o en divendres sant. M'agrada d'olorar-la i sempre, en aquesta data, recordo la imatge de mon pare menjant amb deler sopes de frígola amb molles de pa.

Des que sóc casada, ja fa dotze anys, cada divendres sant anem a dinar a la muntanya d'Octavi i Maria Cinta. I sempre dinem el mateix, tot seguint la tradició: cigrons bullits amb porros, bacallà a la cassola de terra amb ou dur, carxofes i caragols de terra i, per postres, les delicioses torrijas de Santa Teresa.

Sous le ciel de Paris

2008-03-21T10:46:00.009+01:00

Fa unes setmanes plovia. La pluja no m'agrada gaire, no m'agrada gens. Havia dinat de pressa per tornar a la feina i, mentre conduïa tota sola per l'asfalt mig moll, a través del blanc i negre, observant l'eixugaparabrises del cotxe com esborrava del vidre la persistent i fina pluja, la ràdio m'obsequià amb una cançó que feia molt temps que no sentia: Sous le ciel de Paris. Escoltant aquesta cançó, cantussejant-la, l'esperit se m'envolà cap al cel... L'ànima se m'enfortí...

Diu Juliette Gréco, la dama negra de la chanson française, la primera dona que Miles Davis estimà de veritat:" Una bona cançó, com un bon quadre o un bon llibre, no envelleix mai."

El meu cor, a dalt d'un arbre

2008-03-20T10:47:00.003+01:00

Primavera

Artur Rackham

"El meu cor a dalt d'un arbre"

El meu cor a dalt d'un arbre,

està esperant els lilàs.

Arriba el sol amb espasa

i gorra de capità.

Quatre falcons li sostenen

la capa de roserar.

El rossinyol ha perdut

la carta de navegar,

dos amants es parteixen

el mocador de plorar.

El meu cor, a dalt d'un arbre,

està esperant els lilàs.

Ni el sol ni la lluna saben

per on paren els lilàs.

Jo en veig signes i presagis

escrits en el meu llindar.

I passen els vents contraris

que han dormit al canyissar,

feixucs de tanta batalla

no pensen en els lilàs.

El meu cor, a dalt d'un arbre,

està esperant els lilàs.

Passen carrers i senderes.

No pensen en els lilàs.

Són presa de la cabòria

d'aturar-se i arribar.

Des del meu hivern de ferro,

estenellat en mon jaç,

mon ànima us necessita,

oh lilàs, lilàs, lilàs.

Cor, ja ve la primavera,

ve la joia dels lilàs,

ja pots tornar a saltar a terra

i seguir-me tot xiulant.

Brando els lilàs ben enlaire!

Joia faula dels lilàs!

Campanes. Fonts. Llum atònita,

i el destí no és atzar.

Agustí Bartra

Retorna la primavera i jo retorno amb ella...

La bellesa

2008-02-02T15:38:00.000+01:00

Lleó, 1521

Albrect Dürer

_____________________________

Les hores volen...

la feina esprem...

la ment es cansa...

el cos es balda...

________________________________

En un moment de descans al sofà, llegint sobre la porcellana, trobo aquestes paraules que versen sobre la bellesa:

"Envoltar-se de bellesa estimula els sentits, aguditza les percepcions, magnifica els delits, desperta l'ànima."

I la bellesa pot ser representada per tantes petites històries... Petites històries que duen a la veritable felicitat. Aquella que s'engull a petits glops...

More than a Woman

2007-12-31T12:25:00.000+01:00

Per començar l'any somiant que la teua vida és la melodia d'aquesta cançó... Tony Manero, aquesta nit somiaré en tu...

Dos mil vuit

2007-12-30T11:52:00.000+01:00

Un any nou...

Una nova pàgina plena de possibilitats...

Nadal de 2007

2007-12-24T15:29:00.000+01:00

BON NADAL

Oh Nadal fet d'infanteses,

les passades, les vinents!

Tot el món és ple d'enceses,

va tothom amb ulls contents

Josep Carner

River

2007-12-24T15:12:00.000+01:00

Its coming on christmas

Theyre cutting down trees

Theyre putting up reindeer

And singing songs of joy and peace

I wish I had a river

I could skate away on

___________________________________

Ve Nadal...

Estan talant arbres.

Estan posant rens.

I cantant cançons de joia i de pau.

M'agradaria tenir un riu

on poder patinar...

______________________________________

"River" és una cançó de Joni Mitchell de l'any 1971. La va escriure després d'una ruptura sentimental per fugir dels lligams emocionals. Aleshores, s'apropava Nadal i ella vivia a la calorosa Califòrnia, lluny del seu Canadà natal.

River

2007-12-24T15:09:00.000+01:00

Volts de Nadal

2007-12-23T11:59:00.001+01:00

VOLTS DE NADAL

El fum de cada casa és com una encantada

columna; el sol somriu i no gosa esclatar;

al cel s'hi empereseix dolcíssima ramada

i el vent i fred s'ajeuen del món en el llindar.

Ni es mou, mentre s'encenen els fruits de l'arbossar,

el pi, tothora jove, de gràcia ben cossada;

als morres de la mula i el bou lluu la rosada,

i el bell encens que en brolla mig no se'n vol anar.

Un àngel posa avui, invisible en son vel,

una mica de gust d'infantesa i de cel

al mató de la plata i la mel de la gerra.

Els núvols passen baixos, amb endemigs de blau;

de sota els arbres puja, brandant, boira suau:

es mesclen els alens del cel i de la terra.

JOSEP CARNER, El cor quiet

Tot està preparat per viure il·lusionadament el Nadal...

Somni de Nadal

2007-12-16T12:25:00.000+01:00

La casa ja està guarnida amb els adorns nadalencs: els rens de feltre blanc corren pels quadres del passadís; els angelets amb ales platejades pengen dels panys de les portes; dos rens de fusta vigilen majestuosament les finestres; el ventilador del sostre és un arbre improvisat d'on pengen estrelles, cors i boles de filferro metal·litzat; quatre boles blaves pengen també del llum del menjador; corones de fusta fan una sanefa que es gronxa del prestatge de la cuina; llums de color blau; un Pare Noël de fusta ens dóna la benvinguda i un altre, damunt la taula de l'estudi, ens encomana alegria; al capçal del llit, una corona rústica de fruits nadalencs i un pare Noël amb pantalons i jersei de llana grisa i blanca; mitjons de llana, angelets i angeletes, arbrets, cors rojos, Pares Noël de tots colors i de totes formes... Flors naturals... El tapet d'Emily... I les cançons de Nadal que ens omplen de nostàlgia i alhora d'alegria.

Pels volts de Nadal, m'agrada passsejar-me per la casa i prendre'm un te mentre sento el seu caliu...

Christmas Dreaming

2007-12-16T12:22:00.000+01:00

els codonys tardorals

2007-12-03T16:12:00.000+01:00

El temps és una roda que no para de girar. I cada cop gira més de pressa. Sempre que penso en la fugacitat del temps del meu present, recordo quan era menuda i em passava l'estiu dient a ma mare que m'avorria. Llavors, com que ella sempre cosia, em deia: "Cus", cosa que em feia molta mandra. El mateix avorriment m'endropia, encara que recordo que un dia vaig cosir. Ma mare em va fer un vestit de color blau fosc i jo vaig cosir a les butxaques, amb punt de creu, uns elefants de color roig...

Mon pare i ma mare han fet anys al mes de novembre. Ma mare setanta anys i mon pare setanta-quatre. Quan vam trucar la mare per felicitar-la, em va dir que estava deprimida, que se sentia trista. Li vaig preguntar el perquè i em respongué que perquè ja estava a primera fila. Jo, entre mi, vaig pensar que, segons els seus comptes, jo estava a segona fila. De fet, crec que aquest pensament el té la majoria de gent en fer-se gran...

Fa temps que ha començat la tardor. Ara ja caminem cap a l'hivern. el terra dels carrers està ple de fulles grogues. Els arbres estan despullats. Alguns, encara conserven unes fulles roginoses que a contrallum brillen daurades.

El codony, com a fruit de la tardor, es relaciona amb l'etapa tardoral de la vida humana, amb el seu declivi. Del llibre de poemes de Josep Carner anomenat Els fruits saborosos, he extret el poema "Els codonys tardorals" en el qual dos amics ,des de la jovenesa, dialoguen sobre la pèrdua de les qualitats juvenils amb els pas dels anys. La bellesa esdevé lletjor, i l'impuls, tedi, en les dones. La nostàlgia cruel i el malcontentament dominen els homes. Malgrat això, la companyia conjugal és dolça. El poema és una incitació a retrobar el plaer de la companyia quan ha passat la joventut.

ELS CODONYS TARDORALS

Diu l'un amic a l'altre:-Ligea, ta promesa,

té una blancor molt gerda en tot el cos diví,

i corre, embriagada de tanta jovenesa,

i és com el tany que es gronxa en l'aire del matí.

Però ja saps com elles es tornen malgirbades

per fills i feines, o perquè no n'han tingut,

i amb cara tediosa caminen desmarxades

i són codonys, diries, el fruit més boterut-.

I l'altre amic que deia:- Quan fina tot esclat,

nosaltres rondinem, esgarriant les passes,

i flagel·lem el dia amb folles amenaces,

saturns a la memòria del goig mal escampat.

Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,

dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,

i si l'amorosim al caliu de la llar

i l'acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.

Tots Sants

2007-10-31T15:40:00.001+01:00

Arriba la festa dedicada al record i a la relació amb els difunts. Aquesta celebració arriba en un moment clau de l'any. Un moment en què la natura sembla morir. Les fulles de molts arbres cauen i la terra sembla esmorteïda. La idea de la mort es fa present en un període concret que ha estat batejat amb el nom de temps dels difunts. El dia de Tots Sants, i sobretot el dia de Difunts, el dos de novembre, la gent va al cementiri per visitar les tombes del avantpassats, per guarnir-les amb flors i per arranjar el seu aspecte exterior. Quan era més menuda, arribada aquesta festa, sempre visitava el cementiri amb les meues amigues. Estrenàvem la roba d'hivern i ens passejàvem pel cementiri com qui va a donar tombs per un parc.Un parc ple de gent perquè quasibé tot el poble hi anava. Hi observàvem els nínxols i els mausoleus, contemplàvem encuriosides i emporuguides les fotografies dels difunts, en llegíem els epitafis, esguardàvem els guarniments que hi havia en cadascun. La posició social de les diferents persones o famílies es reflectia fins i tot després de la mort. De mica en mica, vaig deixar d'anar al cementiri. Tan sols hi anava en morir algun familiar o quan comprava flors al florister que en venia a la porta del cementiri. Ma mare, ma tia i ma germana, com que estaven al poble, eren les qui s'encarregaven d'endreçar els nínxols familiars, sota l'amenaça de les abelles que les envoltaven atretes per l'olor de les flors. Fa molt temps que no he tornat a passejar pel cementiri. La darrera vegada que ho vaig fer, ja no sentia la por que sentia de més menuda, sinó que vaig sentir pau. La pau que diuen que regna en aquests indrets de xiprers.Avui, en la classe de poesia, parlava de la mort al meu alumnat i m'he adonat que ja no es referien a la celebració de Tots Sants, sinó a la del Halloweenn. Aquesta festa ens ha envaït i ha substituït la nostra.I ja no pensen en els difunts, sinó que, com deien l'altre dia per la ràdio, només pensen a viure "la nit més terrorífica de l'any". Jo, personalment, dedicaré una bona estona a recordar, com si d'una pel·lícula es tractés, les imatges de la gent i dels animals que he estimat i que ja no hi són. I explicaré aquesta història a ma filla perquè sàpigue que la festa de Tots Sants, a més de la dels panellets, les castanyes i els moniatos, és la de la gent que s'ha mort.

Will

2007-10-21T11:34:00.000+02:00

Will

2007-10-20T21:36:00.000+02:00

El dia 17 d’octubre de 1993, diumenge, vam decidir d’anar a Ciurana per passejar pel poble i per dinar-hi. Aquella setmana havia plogut a bots i barrals. Tot estava molt moll i hi havia molta humitat. En arribar al poble, caminant pels afores, vaig veure com un gos perseguia embogit un cotxe tot terreny que corria molt, com si fugís amb molta pressa de l’animal. Havent dinat, quan anàvem a buscar el cotxe per tornar cap a casa, allí estava ell, assegut al costat del cotxe, mirant-nos tristament, demanant-nos auxili. Tan sols ens vam dir “l’agafem?” I així va ser com va pujar al cotxe d’un bot i va seure als meus peus. Era tan gran! Quan vam arribar a casa, el primer que va fer va ser seure al sofà, el seu lloc preferit. Estava molt brut, ple de fang. El vam banyar amb molta cura i amb molta estimació. Tenia les potes molt adolorides, suposo que per la carrera que s’havia fet en perseguir aquell cotxe. El vam portar al veterinari i ens va dir que era un gos caçador, un sabueso de pèl curt color whiskey. Li va buscar l’amo perquè, segons ell, els caçadors, quan perden un gos, el cerquen de seguida. A Will ningú el reclamà perquè era vell. El van abandonar quan l’haguessin pogut matar, cosa normal en el món de la cacera. Era nostre, l’havíem adoptat i vaig pensar que tindria una bona jubilació. Recordo la seua companyia, la manera de bordar tan escandalosa quan ens rebia en tornar a casa, el seu capet damunt la panxa quan estava embarassada. Va nàixer Paula i jeia al costat del seu bressol fent-li companyia, guardant-la. Un dia vaig dir al meu home que la primera paraula que diria Paula seria Will. I així va ser:abans que papa o mama va dir wiwi, will.Va anar passant el temps i Will s’anava fent més vell: es feia caca i pipi damunt, es passava les nits tombant per la casa neguitós. No es trobava bé, estava malalt. Jo sabia que patia, però no volia sacrificar-lo perquè no volia perdre’l. Algú em va dir que arribaria el dia en què m’adonaria que havia de morir per acabar de patir. I així va ser: el dia 6 de gener de 1999, dia de Reis, va jeure als meus peus, tot respirant amb problemes, com si tingués una bronquitis molt greu. Aleshores, vaig comprendre que havia arribat el moment. A l’endemà, me’l vaig endur a la veterinària i va morir dolçament al meu costat. El van incinerar. Sempre m’he penedit de no anar a buscar una mica de les seues cendres. Vaig guardar el seu collar marró i la seua cartilla en una capsa de cartró, dins d’un bagul. Durant moltes nits, em despertava plorant. Quan endreço les coses del bagul, sempre em trobo amb la capseta i l’obro per olorar el seu collar, com si l’olorés a ell... Un any més tard, va venir Sam a casa...

Mudança

2007-10-06T23:18:00.000+02:00

la pluja anegadora ha revifat el color verd del gran arbre que tinc davant de casa. Prompte, mentre estigui treballant, quan aixequi la vista del paper, els meus ulls contemplaran que les fulles han mudat de color. S'hauran vestit de marron. Més tard, en un altre moment d'absència, no hi haurà cap fulla. Tans sols veuré un arbre nuet. D'una nuesa de color gris clar melangiós. Llavors, em sentiré malencònica, però no pas trista.

Adéu, estiu.

2007-09-30T10:19:00.000+02:00

Ja estem a casa amb les finestres tancades. Ja no tornaran a voleiar les cortines fins d'aquí a dos estacions. Ens tapem amb la manteta a l'hora de la migdiada o quan som al sofà veient la tele. Tenim fred en sortir de la banyera. Començo a preparar la roba de l'hivern. Les sabates de l'estiu i els anells em van grans per la fresqueta. Em fico màniga llarga o màniga tres quarts. Oblido les faldilles i els vestits fins que no em posi mitges. Cada dia pantalons. Començo a cuinar sopa i purés. Prompte escalfarem els gots de llet i prendrem més tes. Passarem més temps a casa durant els caps de setmana per recuperar-nos del tràfec de dilluns a divendres...

No em sap greu de dir adéu a l'estiu i de donar la benvinguda a la tardor...

Pluja

2007-09-23T19:15:00.000+02:00

Sempre que plou i he d'anar a buscar ma filla al col·legi, em ve el mateix record d'infantesa. Recordo que m'encantava que plogués perquè ma mare ens vingués a buscar a l'escola (normalment, hi anàvem i en veníem els quatre germans sols). Venia a peu i amb uns quants paraigües a les mans. Arribàvem a casa amb els peus xops de tants tolls d'aigua que xafàvem. Aleshores, ens posàvem el pijama i dins de les sabates molles, que deixàvem assecar sota l'escalfor de l'estufa, hi ficàvem paper de diari perquè els xuclés la humitat de l'aigua. Sopàvem ben d'hora i, per donar caliu a la grisor d'aquell temps, la mare ens feia una tassa de xocolate bullit. Que bo que el trobàvem! I que feliç que em sentia!

Alfie

2007-09-23T19:11:00.000+02:00

Alfie

2007-09-17T18:01:00.001+02:00

A la fi he aconseguit de veure Alfie. Una estilística reinvenció del clàssic de 1960 protagonitzat per Michael Caine (segons Emily, una pel·lícula molt depriment. Potser sí que ho és, però a mi em va agradar). En la versió moderna, Alfie és Jude Law (un dels homes més sexys del moment. Per cert, m'encanta el nom de Jude). El retrat i la caracterització que fa Jude Law d'aquest xofer de limusina anglès que es passeja a la nit pels carrers de Manhattan (preciosa) és impecable. Sempre amb la roba més elegant (guapíssim), la paraula i el gest apropiat, el millor acompliment per a les dames en el moment inesperat (seductor). El noi té el seu magnetisme, encara que malgrat les contínues reflexions sobre el seu comportament no l'allunyin del seu destí ineludible: el de l'etern solter seductor.

oasis

2007-09-16T17:58:00.000+02:00

Bateaux. Nicolas de Staël

He acabat les vacances de la mateixa manera que les vaig començar: visitant unes exposicions. El dia 23 de juny, vam anar a veure l'obra del fotògraf nord-americà Lee Friedlander (amb unes fotografies que parlen del plaer: el de mirar, el de recórrer el món, el de conèixer d'altres persones i, per descomptat, el de la pròpia fotografia) i les pintures alliçonadores del retratista anglès del segle XVIII William Hogarth. D'altra banda, el primer cap de setmana de setembre, vam veure els quadres de dos pintors: Nicolas de Staël (pintor rus establert a França que se suïcidà als 41 anys) i Sean Scully (irlandès amb un agut sentit de la composició). Anéssim o anéssim, l'art, en totes les seues expressions, és un dels motius que ens fa moure perquè ens enriqueix la vida. A més a més, en l'arquitectura dels centres d'art, trobem llocs que s'assemblen a oasis de silenci, que permeten un repòs psíquic o físic, enmig del brogit de les grans ciutats.

Flors

2007-08-25T17:41:00.000+02:00

M'agrada guarnir la casa amb flors. Crec que aquest costum l'he heretat de ma mare, perquè sempre en té un gerro damunt de la taula del menjador. La florista que me les ven es diu Mònica. A l'hora de pagar, sembla que li sap greu de cobrar i sempre em fa descompte. Si no fos perquè sap que d'aquesta feina ha de viure, crec que en lloc de vendre les flors, les regalaria. Doncs bé, després de tenir la casa nua de flors durant aquests mesos, perquè la calor les marceix de seguida, ara ja en torno a tenir repartides per les diferents estances de la llar: líliums, clavells petits, estromèlies, gebreres i una mica de verd. Quan els gerros n'estan plens, la casa sembla una altra: una casa acolorida.

retrobament

2007-08-21T11:23:00.001+02:00

Aquests darrers dies m'he retrobat amb el mar, en acompanyar Xavi a fer-hi un passeig. Tots tres hem caminat paral.lelament a l'aigua, descalços, xafant l'arena, enclavant-nos als peus les pedretes i les closques de les petxines i dels catxels .En el silenci de la caminada, m'han vingut a la memòria les anades familiars del diumenge a la platja de la Ràpita, amb l'autobús, o amb el nostre vuit-cents cinquanta blanc, a la platja del Molino, la platja de pedres grosses i d'aigua clara i freda per les fonts que li surten del fons del mar.Veig la imatge dels quatre germans asseguts al darrera, barallant-nos, fent broma, maldant mon pare perquè posava i cantava la música de Nat King Cole, lluitant per aconseguir el primer lloc a la dutxa de casa en tornar... Han passat molts d'anys d'ençà d'això. En el meu cas, la piscina ha guanyat la partida a la platja. Em fa mandra d'agafar la carretera per arribar al mar. I somric quan de menuda, les meues amigues i jo somiàvem a viure en una casa vora el mar. Ara ja no sé si desitjo d'habitar davant d'aquest mar tan ple de gent i de construccions tan lletges. Tanmateix, m'he proposat d'anar-hi a passejar durant els diumenges de l'hivern, amb Xavi, Paula i Sam. A veure si no me'n desdic...

nadar

2007-08-17T19:49:00.000+02:00

Sempre he admirat les persones que saben nadar amb estil. Jo no en sé. Ni tan sols sé tirar-me a l'aigua de cap, cosa que m'agradaria de saber perquè travessar l'aigua amb el cap deu ser una sensació molt agradable. En ser mare, tenia clar que volia que ma filla sabés nadar. En complir tres anys, va fer el seu primer curset de natació a l'estiu. No va parar de plorar. No li agradava gens. I per allò de no cedir a la seua voluntat d'abandonar-ho, cada dia que passava era una lluita perquè seguís endavant en aquesta gesta, tot prometent-li mil i un regalets si hi aguantava. Ella plorant i plorant i jo mirant-me-la des de les grades, suportant estoicament els seus plors i els raigs roents del sol de les cinc de la tarda clavant-se'm a la pell. Es va acabar el curset i no hi vam continuar durant l'hivern. Hi tornaríem a l'estiu següent. I l'estiu següent va ser com el primer. La matinada abans de començar-lo, Paula em va cridar. Em va dir: "Truca a la piscina i digues que demà no hi aniré". Mare meua!-vaig pensar. Un altre estiu de patiment... Hi havia dies més bons i alguns de pitjors. Havíem canviat de piscina. La monitora era més afectuosa. I jo mirava ma filla acalorada, però ara des de l'ombra. Les circumstàncies, respecte a l'any anterior, havien millorat per a les dos. I així estiu rera estiu. Paula ja té deu anys; ja en fa set que aprèn a nadar. A la fi, després de dir-me a mi mateixa que ja no hi tornarem, he anat continuant per aconseguir que la xiqueta nadés amb estil. Paula ha crescut i ja fa molts estius que no plora. Fins i tot em diu que li agrada de nedar. I jo, des del meu lloc de sempre, la miro de lluny tot saludant-la orgullosa. Ja té un estil. És tota una nadadora amb tota la seua esveltesa. Ara ja només li falta aprendre millor a capbussar-s'hi. L'estiu que ve hi tornarem i, mentre contemplo com nada, escoltaré somrient els comentaris queixosos dels pares i de les mares dels nens i nenes que comencen el seu primer curset de natació. La història es repeteix...

El viatge de l'estiu

2007-08-15T18:31:00.000+02:00

Confiance. Laetitia Pillault

Escriptura automàtica

Imatges del viatge a Amsterdam

Molts de quilòmetres d'autopista, conducció amb molts de silencis, Paula cantant les cançons de la banda sonora d'aquesta aventura, Paula dormint, Paula parlant i comportant-se com una dona, una avioneta sobrevolant la carretera, vaques pasturant movent la cua, molins de vent, l'arribada tranquil·la en una ciutat sense gairebé cotxes, bicicletes amunt i avall, petits viatges amb els tramvies dos i cinc, el primer dinar deliciós al restaurant Keizer(tonyina a la tàrtara), passejades per la ciutat espiant, a través dels finestrals de les cases, la vida interior dels seus habitants, intentant d'imaginar-ne la seua història; els jardins majestuosos, els boscos frondosos, les terrasses bullicioses, la mà de Paula agafant-me la meua, boníssima cuina, descobriment del carpaccio, cafès amb llet, caminar de dia amb deportives urbanes; a la nit, recuperar les sabates de tacó per anar a sopar, habitació d'hotel amb jardí, absència de pluja, dies assoleiats, la Love Parade pels canals, dos nois adolescents, un de pell blanca i d'altre de pell negra, agafats de la mà; el somriure de Paula davant d'aquest tipus d'amor; un gat negre, amb una taca blanca al coll, abocat de bon matí a la finestra sense cap por a les altures; Xavi bevent un cocktail sense alcohol a la terrassa del cafè americà, la visita a l'interior d'aquest cafè dels anys vint, un cambrer volent tirar una cambrera dins la font d'aigua groga del cafè; la casa de Rembrant amb els llitets dins d'un armari, el museu Van Gogh, la postituta vella vestida de blanc asseguda en un aparador, l'excursió turística a la granja per veure com es fa el formatge i com es fan els socs, el passeig amb ferri fins arribar en un poblet mariner d'estiueig, la complicitat entre mare i filla, la complicitat entre pare i filla, persones que t'atrauen i que no tornaràs a veure mai més, la darrera nit asseguts en un banc contemplant el canal, el record constant de Sam, els gossets dins les cistelles de les bicicletes, la bossa dels regals, els imants, les tasses, la ceràmica, el paraigües per a Bego... La tornada plujosa, un trosset de la Tour Eiffel, la confitura de maduixa per a la iaia Teresita, les galetes, la xocolata calenta, el viaducte de Millau i les ganes d'arribar a casa per anar a buscar Sam.

Les maletes ja estan desades, la roba neta a l'armari, els regals donats, els imants a la nevera. El viatge s'ha acabat. El balanç és positiu. No ens importaria de viure una temporada en aquesta ciutat... Adéu Amsterdam! No t'oblidarem!

Viatge

2007-07-31T20:03:00.001+02:00

Demà marxem cap a Amsterdam... Les maletes estan fetes. Sam ja està a l'hotel de Kimi (ens costa tant de deixar-lo!). Aquesta nit regaré les plantes perquè no es morin assedegades. Anirem a dormir prompte. Hem de matinar perquè ens esperen dos dies de viatge amb cotxe (la meua por a volar...). Portem molta música:la banda sonora del viatge d'enguany. Deixarem enrera la calor xafogosa per trobar-nos amb la pluja i la fresqueta... Bon viatge!

Ibrahim Ferrer

2007-07-24T17:29:00.000+02:00

Cantant de son cubano, de veu pura suau. Era un home tímid i senzill, amb una intensa fe. Malgrat tenir èxit, el seu nom sempre quedava a l'ombra: era estimat per l'audiència, però no pels seus col·legues. Perdé l'entusiasme per la música i se'n retirà el 1991. Aleshores, se'l va veure pel carrer enllustrant sabates. Canvià sa casa antiga per una pensió menuda on es tancà retirat del món i tristament de la música. Tanmateix, l'any 1997 hi tornà, reeixint-hi un cop més. Morí als 78 anys, la tarda del 6 d'agostde 2005, en un hospital de La Habana.

As Time goes by: Ibrahim Ferrer

2007-07-24T17:07:00.000+02:00

Els clàssics s'adapten a tots els temps i a totes les llengües. I permeten que totes i tots puguem somiar a ser-ne els i les protagonistes de les històries que contenen...

NO DEBEN OLVIDAR, BESAR SIEMPRE ES BESAR, IGUAL QUE SUSPIRAR. EN LO FUNDAMENTAL SERÀ QUE EL TIEMPO VA...

Daniel Beltrà

2007-07-19T16:54:00.000+02:00

El teball del fotògraf Daniel Beltrà ha esdevingut una finestra a la qual tothom pot abocar-se per veure la realitat mediambiental del món.

Tu me acostumbraste. Chavela Vargas

2007-07-15T19:29:00.000+02:00

Per a Frida i per a qui sofreix per amor...

Frida

2007-07-14T21:29:00.000+02:00

Enguany se celebra el centenari del naixement de la pintora Frida Khalo. La directora de cinema Julie Taymor diu d'aquesta artista: Ella mateixa va construir la seua icona. Va agafar les seues imperfeccions i les convertí en l'últim crit. Exagerà les seues celles i el seu bigoti, emfatitzà allò que consideraríem les parts lletges i les féu belles. Això és el que atreu la gent, perquè els diu que poden fer alguna cosa extraordinària de la lletgesa."

" Me retrato a mí misma porque paso mucho tiempo sola y porque soy el motivo que mejor conozco"

Frida Khalo

Jo la trobo molt guapa...

llimonada

2007-07-13T13:16:00.000+02:00

Edouard Manet, La llimona

Avui, Paula i jo hem fet la primera llimonada casolana i natural de la temporada estiuenca: un got de suc de llimona dins d'una gerra de litre, cinc cullerades soperes de sucre, aigua fresqueta fins omplir-ne la gerra. DELICIOSA!

dinar

2007-07-12T15:50:00.000+02:00

Quarts de tres de la tarda. Havia acabat de preparar el dinar i de parar la taula. La cortin de la cuina es movia suament il·luminant l'ambient de color crema. Corria l'aire fresc marinat. Sam jeia al terra esperant pacient el trosset de fruita de cada àpat. Aleshores, mentre feia temps per començar a dinar, vaig contemplar la taula parada i la vaig trobar bonica. Una taula d'estiu amb una estovalla de quadrets marrons i negres, els tovallons dins l'aro, la panereta de pa de la iaia Rosita amb un drapet de fil enribetat per una punta lila i blanca, el gerro verd ple de margarides, el Lambrusco rosat ben fresquet (el vi d'aquest estiu), la gerra d'aigua, l'amanida de crudités amb tonyina i olives del Cèlio, la moixarra a la sal amb aubergínies fregides. Una mica més enllà, damunt del pedrís de la cuina, el meló de la Gàlia per a les postres.

Estiu

2007-06-25T16:16:00.001+02:00

Winslow Homer, Palm Tree Nassau

BENVINGUT, ESTIU...

Un abrazo

2007-06-17T17:08:00.000+02:00

Avui he llegit al diari les següents paraules arran d'un fet protagonitzat per un noi nord-americà que s'ha posat, a través del seu telèfon, a disposició de qualsevol persona per a escoltar-la. L'articulista, Cristina Sánchez Miret, ha relacionat aquesta història amb una campanya anterior, anomenada Free hugs, en la qual un home oferia abraçades al carrer a tothom qui ho volgués.

I diu la periodista:

"... No es pionero en este campo, pero su iniciativa pone de manifiesto una vez más la necesidad que tenemos de ser tenidos en cuenta. De ser escuchados en todo el sentido de la palabra -no sólo de que nos oigan o de que atiendan nuestras peticiones-. Es decir, de que alguien nos dedique plenamente su tiempo, atención y energía para poder sentirnos de alguna manera confortados."

"Parece mentira que haya tanta soledad en un mundo cada vez más poblado y con espacios más concorridos, pero es que no es la presencia lo que cuenta sino la interacción. No sólo es importante la relación, es fundamental el tipo de relación que establecemos unos con otros. Forma parte de lo que necesitamos para vivir, porque no sólo nos alimentamos de aquello que comemos."

Personalment, m'agrada abraçar les persones que estimo i ho faig sovint (si s'hi deixen, és clar). I quan ho faig, sento que alimenten de veritat.

One fine day

2007-06-14T23:11:00.001+02:00

Sumpta's Birthday

2007-06-14T22:52:00.000+02:00

Avui ha estat el meu aniversari. M'he sentit acompanyada i contenta. Realment, ha estat un dia inoblidable... One fine day...

Sam

2007-06-11T18:13:00.000+02:00

El dia 6 de juny, Sam, lo nostre gos, "lo nostre xiquet", va fer vuit anys. El tenim amb nosaltres des que tenia tres mesos. Encara recordo la il·lusió que ens envaïa en anar-lo a buscar (feia nou mesos que Will,l'altre gos que teníem, havia mort). El criador, en pujar al cotxe, me'l va posar al braç i va dir que estava ben segur que Sam se n'anava amb una bona família (quanta raó tenia!). La primera nit vaig dormir al sofà del menjador per vigilar que no plorés i molestés els veïns. Va dormir com un soc. De tant en tant, sortia al balcó per beure i se'n tornava a dormir tot rebatent contra el terra els deu quilos que ja pesava. En aquella època, ma filla tenia dos anys i molts cops, com que no la podia deixar tota sola, havia de traure a passejar Sam amb la seua companyia. Aleshores, Paula no volia caminar. Volia pujar al meu braç. I ja em veus amb la corretja del gos en una mà i amb ma filla a l'altre braç (quan hi penso...). Moltes vegades, els meus alumnes em pregunten quanta gent som de família a casa meua. Llavors, sempre els responc que quatre: Xavi, Paula, Sam i jo, cosa que els fa gràcia. I és que per a nosaltres, Sam és un més de la família, i el tractem com a tal. En despertar-nos, li donem el bon dia; en marxar de casa, li diem adéu. I en tornar, el saludem contents. Tot plegat, amb abraçades i besades. Hi ha moltes coses que m'agraden de Sam. És un gos molt bo, boníssim. M'encanta arribar a casa al migdia i trobar-me'l ajagut a la catifa de la cuina mentre espera el dinar. Aleshores, aixeca les potetes mig adormit i m'abraça com si em digués: "que bé que estàs aquí". Així mateix, de bon matí, m'agrada prendre'm el cafè tot acaronant-li el cap tan suau d'ós polar. També gaudeixo amb la seua mirada mentre llegeixo al llit o miro la tele. I sobretot, m'agrada que s'estiri a la catifa de l'estudi, a sota de la meua taula, mentre reposo els meus peus al seu damunt. Sempre em segueix per tota la casa, amunt i avall, com un amant fidel que mai m'abandonarà. Ens l'estimem. Ens l'estimem molt.És la nostra joguina. Una monadeta, com diu Paula.

Dia Mundial del Mediambient

2007-06-05T10:23:00.001+02:00

OBJECTIUS

Donar una cara humana als temes mediambientals.
Motivar les persones perquè esdevinguin agents actius del desenvolupament sostenible i equitatiu.
Promoure el paper fonamental de les comunitats en el canvi d'actitud envers els temes ambientals.
Fomentar la cooperació que ha de garantir que totes les nacions gaudeixin d'un futur més proper i segur.

Xicranda

2007-06-03T16:34:00.001+02:00

Tinc una casa molt lluminosa. Totes les estances reben la llum de l'exterior. Tanmateix, ens agrada tenir la casa en penombra. Baixem les persianes deixant-hi tan sols una escletxa per on entra un bri de llum i el vent que voleia les cortines. Quan treballo al meu estudi, m'envolto del caliu d'aquesta penombra i, a través de la finestra, a partir de la primavera, contemplo les flors blau violeta de les xicrandres, sentint el so de les branques que s'agiten dels arbres del jardí que tenim al davant. Ahir, havent sopat, Sam i jo vam sortir al balcó. El sol s'enretirava. Començava a fer-se de nit. Hi vaig sortir a saludar les plantes i a arrencar les fulles seques de les veròniques. Feia vent, molt de vent. El vent que tant m'encanta. Aleshores, mirant amb gràcia com la ventada empaitava enrera les orelles de Sam, vaig adonar-me que les flors ombrívoles de les xicrandes eren de color malva i que les assoleiades eren de color blau violeta. Vaig pensar que eren boniques i que, a més de decorar els parcs i els jardins urbans, enriquien la nostra vida.

El mes de les flors, el mes de Maria

2007-05-13T20:54:00.000+02:00

Sempre que som a maig em dic a mi mateixa:"Mes de maig: el mes de les flors i el mes de Maria." Aquestes paraules ens les deien les monges carmelites ,al col·legi de les quals vaig anar durant la meua infantesa, en arribar aquesta època de l'any. Aleshores, ens convidaven a adorar la verge anant cada dia, abans de les vuit del matí, a oir la missa que li oferien a la petita església que hi havia dins del col·legi. La veritat és que les voluntàries érem poques perquè s'havia de matinar. Jo hi anava.No recordo, però, durant quants cursos ho vaig fer. M'aixecava ben d'hora, amb la primera llum del dia, i me n'hi anava dejuna. Caminava sola pels carrers del poble i feia una parada al forn per comprar-me l'esmorzar: una ensaïmada ensucrada i deliciosa que em menjaria en acabar la missa. Sempre hi érem les mateixes. Oíem missa tot cantant a la verge el venid y vamos todos, con flores a porfía, con flores a María, que madre nuestra es. En acabar, pujàvem a l'aula per esmorzar, esperant que es fessin les nou per començar les classes. D'ençà que vaig deixar el col·legi de les monges, he viscut molts de maigs. Tanmateix, a partir d'aleshores,el mes de les flors i el mes de Maria, ha passat a ser tan sols el mes de les flors.

Raindrops Keep Falling On My Head

2007-05-08T18:30:00.000+02:00

Sobre les dones i sobre l'amor

2007-05-08T17:50:00.000+02:00

SOBRE LES DONES: " Amo su inteligencia, su dulzura, su naturaleza compasiva. Las mujeres llevan la vida con ellas, de ahí su inclinación a la risa. Suelen, además, creer en el amor, a pesar de todos los disgustos que se llevan. Me gusta su romanticismo: que crean que la vida tiene sentido, que el encuentro entre un hombre y una mujer puede llegar a ser lo que fue en el edén."

SOBRE L'AMOR: "Nos vuelve voraces; nos transforma en pulpos, delfines, cachorros; hace del rostro amado un libro que no nos cansamos de leer. El amor resume todas mis elecciones."

Gustavo Martín Garzo

_________________________

Alberto Manguel diu que en algun lloc de la biblioteca hi ha una pàgina que ha estat escrita per a nosaltres. Fent extensives les seues paraules, crec que en algun lloc del nostre dia a dia hi ha una cançó, un quadre, una fotografia, una mirada, unes paraules..., que han estat creades per a gaudi de la pròpia sensibilitat. Les sensibilitats són diferents i múltiples; per això el que a mi m'agrada no agrada a d'altres persones, i a l'inrevés. Ahir a la tarda, capficada en el treball i per desemboirar-me, vaig decidir d'acabar de fullejar la revista la lectura de la qual portava entre mans des de feia molt temps (massa). I allí, en les darreres pàgines, Gustavo Martín Garzo escrivia sobre les dotze coses sense les quals no pot viure. Sempre tinc curiositat per llegir o saber quines passions té la gent. La veritat és que aquest escriptor i jo compartim passions: el cinema, els llibres, el menjar, els animals, l'estudi, la nit, els somnis i l'amor.La veritat és que, en descriure les seues passions, emprava una literatura captivadora. Tanmateix, les paraules que van captivar la meua sensibilitat i em vam fer sospirar de benestar van ser les que parlaven de les dones i de l'amor. Realment, descriu les dones tal com som i l'amor tal com és. O almenys això és el que sento jo.

presència i desig

2007-04-30T16:41:00.000+02:00

Green eyes. Sandra Turnbull

XIV

Reposes, Marta, i ara tanco els ulls
per pensar-te, per veure’t. Focs llunyans
i músiques i festes pel teu cos.
Tot l’aldarull insòlit dels colors
d’aquest estiu, i el vent que esbulla flocs
de cabells i n’escampa la claror.
Balma i torrent alhora, cridaré
la certitud de tu, d’aquests instants
que hem compartit, i escoltaré el ressò
de cada mot al fons de mi mateix;
balma i torrent, repetiré el teu nom
i els llavis plens de tu proclamaran
conjuntament presència i desig.
Tribut de sorra i fulles, temps i joc
apaivaguen la set del vianant.
Reposes, Marta, i jo reposo en tu,
i et penso tendrament, i et veig i et tinc.

Miquel Martí i Pol

Someone like you. Van Morrison

2007-04-29T22:14:00.001+02:00

Aniversari

2007-04-29T21:36:00.000+02:00

Avui fa dotze anys que em vaig casar (com passa el temps!). De bon matí, hem fet la visita tradicional a la fira de la terrissa de La Galera. Ha estat una visita passada per aigua perquè un bon xàfec ens ha xopat. I així, ben mullats, hem perdut les ganes de comprar. Hem tornat a casa amb una tasseta del terrissaire alemany instal·lat a Mallorca (una peça més per a la col·lecció que tinc a l'aigüera de la cuina) i amb un imant per a la nevera: una menina de pell morena i cabell fosc molt graciosa. Hem deixat la fira una mica decebuts, amb ganes de tornar a casa per canviar-nos de roba. De tornada, deixàvem els núvols humits i negres al darrera per endinsar-nos en els braços càlids del sol. Aleshores, Xavi ha proposat d'anar a dinar a fora per celebrar l'aniversari de boda. Ens hi hem decidit i hem dinat al restaurant del parc, contemplant la bellesa dels troncs nus dels roures que ens acompanyaven (preciosos). Havent dinat, hem tornat a casa passejant pel parc, contents per haver decidit de dinar fora i per celebrar la nostra unió. Llavors, Xavi ha dit que hauríem de festejar tots els aniversaris (entre unes històries o d'altres, n'hem celebrat pocs). Paula i jo hem pensat que tenia raó. Hem arribat a casa , ens ha rebut Sam i l'hem abraçat. Hem fet la migdiada. Paula dormia al mig dels dos i Sam al terra del passadís amb el capet dins la nostra habitació. He obert els ulls, mentre tots dormien, i m'he sentit feliç amb la meua família. Ha estat un bon dia d'aniversari de boda.

Dia de la rosa

2007-04-22T21:40:00.000+02:00

Aquesta rosa és per a tu

Dia del llibre

2007-04-22T19:13:00.000+02:00

De sempre, s'ha dit que un llibre és un IMMILLORABLE mitjà de transport, encara que estigui quiet al damunt del sofà o en moviment en la mà d'un lector o d'una lectora, encara que sigui pesat com un totxo o lleuger com una ploma, encara que ocupi el petit espai d'una butxaca o el gran terreny d'un aparador, encara que ens mostri els encants si ens el mirem pel darrera o bé ens desvetlli la imaginació si l'observem per davant. Un LLIBRE es presenta com una de les formes més senzilles, econòmiques i variades per córrer i conèixer MÓN.